SAMPLER SÈRIES. Plus-Minus. Obres de Joanna Bailie i Bryn Harrison. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 29 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Mila Rodríguez Medina
Podríem dir que a la darreria del mes d’octubre va començar oficialment la temporada de música contemporània a Barcelona. Aquesta oficialitat podríem dir que ve donada, per exemple, per l’inici d’unes noves Sampler Sèries. Des del 2014, el cicle de noves músiques de L’Auditori ha guanyat un cert caràcter de trobada, de posada de llarg d’un repertori molt oblidat durant anys a les programacions dels grans teatres. Així, un any més, el primer concert de les Sampler Sèries de la temporada ens recordava en certa manera que la vida cultural de la ciutat torna a estar plenament en marxa. Però aquest 27 d’octubre era molt més que això. Aquesta oficialitat era només un dels fets d’un dia insòlit a la ciutat: només aquesta jornada, un dijous no gens remarcat al calendari, coincidien quatre grans propostes dedicades a les noves músiques. Sampler Sèries, com ja hem dit. Festival Zeppelin, esdeveniment degà al país centrat en la música electroacústica, a mans de l’Orquestra del Caos. LEM, trobada internacional dedicada a la música experimental organitzada per Gràcia Territori Sonor. La Mostra per a piano dels segles XX i XXI, de la Fundació Música Contemporània. Quatre propostes interessants. Un mateix dijous. Un total de quinze concerts diferents només aquell cap de setmana.
La primera reacció és, sens dubte, de joia. Per fi es veu a les programacions de la ciutat una vida efervescent dels nous camins de la creació musical, reflex d’una escena que existeix des de fa temps i que cercava el seu lloc. No obstant això, si ho analitzem a fons, sorgeix una gran pregunta: per què tot a la vegada? És realment necessari? Queda molta temporada pel davant i de vegades el buit és evident en altres moments de l’any. Una qüestió que el sector de la nova creació s’ha de plantejar. Però abans, repassem molt breument aquell actiu cap de setmana.
Dijous al matí l’ESMUC acollia la primera activitat del Zeppelin 2016: una classe magistral de Denis Dufour i Bryn Harrison. Dufour era el compositor convidat de la mostra de música electroacústica. I el cicle Sampler Sèries dedicava en gran part el seu primer concert aquella tarda a Harrison, reconegut compositor anglès de la creació més recent. La interpretació de la seva obra Repetitions in extended time, a càrrec de Plus-Minus, formació anglesa interessantíssima, ens va deixar desorientats (en un molt bon sentit de la paraula) amb un viatge de 45 minuts al llarg d’un seguit de repeticions, migrants entre textures i perspectives que no donaven més opció que deixar-se endur. Tot això després d’un apropament a l’obra i univers sonor de Joanna Bailie amb Artificial environments, en què sons habituals del carrer i entorns sonors domèstics ocupaven l’escenari acompanyats d’instruments acústics i la veu de Bailie.
A la vegada, al CC Urgell, un d’aquests pianistes que malauradament no es veuen sovint a Catalunya, referent de la interpretació del nou repertori, interpretava obres de Lockwood, Humet, Rappoport, Adams, Takemitsu i Padrós. Els que ens vam decantar per Plus-Minus, ens vam perdre el concert de Ricardo Descalzo a Barcelona. I aquella mateixa nit el LEM ocupava l’Espai Jove La Fontana explorant les fronteres entre el jazz i la música experimental amb els concerts d’SMS i Sylvain Rifflet Mechanics. Les activitats van continuar fins al dissabte: el Zeppelin dedicava al CCCB un concert monogràfic a Denis Dufour i la violoncel·lista Míriam Fèlix ens sorprenia amb una improvisació excel·lent acompanyada del processament a temps real a càrrec de José Manuel Berenguer; el LEM, després d’una jornada al Convent Sant Agustí, tancava aquesta edició a l’Almo2bar amb l’electrònica experimental de Shoeg o Grösso.
Sens dubte, són molts els factors que provoquen aquesta superposició d’activitats d’un mateix sector i públic en unes mateixes dates, malauradament no tots relacionats amb l’efervescència d’una escena cultural. La incapacitat que pateixen molts programadors per definir amb prou antelació les seves activitats a causa de la inestabilitat de l’economia cultural d’aquest país, la precarietat d’una professió (tant la d’artista com la de gestors) que obliga a treballar amb els mitjans i temps justos, l’estructuració d’unes polítiques culturals de vegades raquítiques quan es tracta de nova creació experimental, i un sistema de subvencions divorciat de la realitat que es tradueix en una concentració d’activitats en uns mesos concrets quan es publica la resolució d’aquests pressupostos.
Tot i això, és precisament per aquesta raó que és l’hora de comunicar i coordinar-se per acabar amb aquests factors. És el moment d’utilitzar la sinergia i col·laboració entre institucions i associacions per crear una consciència de sector que pugui reivindicar l’aposta necessària dels governs i els legisladors. Potser així el públic haurà d’escollir a quin concert anar, però amb molt de gust.
