Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Anne Schwanewilms, soprano. Director: Josep Pons. Obres de Robert Gerhard, Richard Strauss i Johannes Brahms. Cicle Liceu al Palau. Palau de la Música Catalana, 10 de gener de 2013.
Jaume Comellas
Certament que els elements, i no solament els elements, es van posar massa d’acord a desafavorir el millor començament possible al nou nat cicle Liceu al Palau. Defecció a última hora del solista convidat, ni més ni menys que el violinista Frank Peter Zimmermann, consegüent substitució de solista i, a més, d’obra programada, i per a més afegit també de criteri inicial del mateix programa; i per acabar-ho d’adobar, coincidència amb trobada de futbol televisat culer. I al marge dels elements –o sigui àmbit imprevisible–, el fet que el mateix Liceu es feia la competència amb el debut a “casa seva” de la soprano Anna Netrebko acompanyada –només faltava això– per l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski i, dirigida, és clar, per la superpatum –i extraordinari músic, compte– Valeri Gergiev.
Tantes ventades contràries es van traduir en un clima tirant a fred, musicalment poc implicat –hi va haver massa sovintejades interrupcions amb aplaudiments a deshora– i en uns resultats artístics menys satisfactoris del que hauria calgut.
El criteri original del programa, encertat i creatiu, va quedar pertorbat per la substitució d’una obra tan intensa com el Concert per a violí “a la memòria d’un àngel”d’Alban Berg, una composició extraordinària, un autèntic i emotiu monument musical. El seu substitut va ser una altra obra important –Quatre últims lieder de Richard Strauss–, però de característiques ben diferents, aquí servida per una artista d’un gran nivell. Anne Schwanewilms va cantar aquests darrers lieder straussians –els més transcendents que va escriure– amb tota la dominada contenció i intensitat que exigien. Sense possibilitat de conèixer-ne el text, va saber crear autèntic pathos entre el públic; va comunicar alè i profunditat poètica –malgrat un acompanyament de tràmit–; la seva aportació, sens dubte, va ser el millor que va oferir el concert. Vint minuts i escaig d’excel·lència.
Abans l’orquestra havia servit amb convicció una mena de divertiment de difícil qualificació, Albada, interludi i dansa de Robert Gerhard; obra en tres moviments, desiguals de concepció –postnacionalista el primer, postimpressionista el breu segon, i parastravinskià el tercer. Una aproximació al món de Gerhard, grata i mengívola, però no la més representativa del compositor de Valls.
La Simfonia número 4 de Brahms és probablement la més complexa de les seves quatre, la que acusa un treball estructural més elaborat, sobretot el primer i quart moviments, especialment el darrer, anunciador del postromanticisme mahlerià. Pons va servir-la des d’una concepció enèrgica, esforçant-se a potenciar-hi els contrastos, remarcant la densitat dramàtica de l’obra en els moviments extrems i atorgant la lleugeresa que exigien els centrals. Tanmateix, les limitacions de l’orquestra no van poder evitar una certa tosquedat de matisos i manca de brillantor, i de transparència en el diàleg de les diverses cordes, fets que en van condicionar una versió que a la fi va resultar insuficientment reeixida.
Cal esperar la recuperació substancial d’aquest cicle d’intencionalitat impecable tant pel que fa a unir esforços entre dues institucions senyeres com pel que pot suposar per a l’orquestra liceística d’enriquiment del seu treball des de l’àmbit simfònic.
