TEMPORADA OBC. James Ehnes, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Juanjo Mena, director. X. Montsalvatge: Partita 1958. Camille Saint-Saëns: Concert per a violí núm. 3, en Si m, op. 61. Edward Elgar: Simfonia núm. 1, en La b, op. 55. L’AUDITORI. 16 DE DESEMBRE DE 2023.
El darrer programa de l’any que l’OBC va celebrar a L’Auditori disposava dels al·licients necessaris per despertar l’interès de l’audiència. La bellíssima Partita 1958 de Xavier Montsalvatge, un model d’orquestració de suggestiva inventiva melòdica i rítmica sobre un llenguatge que es mou entre el neoclàssic i el contemporani, obria aquest concert dirigit per Juanjo Mena. I el nom del director de Vitòria és sinònim d’assistir a un concert que es desenvoluparà sota al·licients artístics i gran qualitat interpretativa.
Mena sap fer-se seva una orquestra mitjançant una direcció plàstica, intel·ligent; aprofundeix en el matís i troba conseqüentment una implicació amb els músics de l’orquestra. Lluny d’especulacions, treballa profusament les partitures, pren un compromís amb l’obra que interpreta i, amb major o menor encert, condicionat pel gust de l’oient, oferirà el seu treball segons un criteri indiscutible de professionalitat.
La música de Montsalvatge va emergir amb una àmplia amalgama de colors, equilibri sonor entre les seccions, cercant el refinament d’una música curosament elaborada i que Mena i l’OBC van traçar amb una paleta de colors variada. El director, que ja va ser Premio Nacional de Música l’any 2016, va tenir el gest agraït d’aixecar la partitura en reconeixement al recordat compositor gironí.
Aquesta compenetració entre Juanjo Mena i l’OBC va prosseguir en el decurs de l’exigent Concert per a violí núm. 3 de Saint-Saëns, interpretat per James Ehnes, tal com indicava el programa, amb l’ex-Marsick Stradivarius del 1715. L’OBC va seguir el seu treball eloqüent i brillant, però sense ofuscar amb un excés de volum sonor la tasca d’un solista de contrastada qualitat tècnica i musical. El violinista canadenc afrontava una de les obres més belles del repertori, que com Sibelius, Berg, Beethoven, Txaikovski o Mendelssohn… s’ha convertit en un dels Concerts més admirats pels violinistes des de la seva estrena l’any 1880 en mans de Sarasate. I Ehnes va incidir en la vessant romàntica, en l’elegància de les línies melòdiques i acaronant la música de l’“Andantino”, un lied en forma de barcarola, amb delicadíssima subtilesa. Apassionat a moments, en d’altres reflexiu i íntim, la seva versió va incidir en la varietat de plans sonors ajudats per l’instrument que portava entre mans. Aplaudiments unànimes per a una versió que va tenir com a recompensa l’espectacular Sonata en Re menor núm. 3, “Balada” d’Ysaÿe.
Quan es va produir l’estrena de la Simfonia núm. 1 d’Elgar, «The Daily Mail» ho definia com “l’esdeveniment musical de l’any […], la més gran obra mestra de la seva categoria, sorgida de la ploma d’un compositor anglès”. Aquella estrena a Manchester el desembre del 1908, sota direcció de Hans Richter, va tenir un èxit immediat que va ser seguit per més de cent interpretacions en el decurs d’un any. Música brillant i eloqüent, d’una flegma britànica impertorbable i amb la solemnitat i la magnificència pròpies d’un imperi que va arribar a ocupar una cinquena part del territori emergent de la terra i una quarta part de la població mundial. La solemnitat temàtica de la marxa inicial “Nobilmente e semplice” és el motiu conductor de tota la Simfonia, per endinsar-se en moments abruptes, en d’altres que són majestuosos i serens; instants nostàlgics en l’“Allegro molto” i un deliciós “Adagio”, del qual emergirà el darrer “Allegro”, de densitat brahmsiana i un final triomfal sobre la melodia de la marxa inicial. La Simfonia, que l’OBC ja ha programat els darrers anys (maig del 2014 amb Nikolaj Znaider o el febrer del 2018 amb James Feddeck), ara tornava a brillar en una versió elegant en el plantejament, sincronitzada en els atacs i amb una sumptuositat molt adient a l’estètica de la composició. Bon treball de Mena i l’OBC, acomiadats amb els grans aplaudiments que sempre assoleix la brillantor inherent d’aquesta obra simfònica paradigmàtica d’Elgar.
