CONCERT D’ANY NOU. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, director. Obres de G. Verdi: La forza del destino (obertura). A. Dvořák: Dansa eslava núm. 2, en Mi m, op. 72. F. von Suppé: La bella Galatea (obertura), Cavalleria lleugera (obertura). Johann Strauss i Josef Strauss: Pizzicato polka. Johann Strauss: Pizzicato polka (arr. B. Castillejo); Tik-Tak polka, op. 365; Champagne polka, op. 211; Tritsch-Tratsch polka, op. 214; Vals de l’emperador, op. 437; Al bell Danubi blau, op. 314. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE GENER DE 2021.
Els valsos i les polques de la família Strauss van tornar a obrir l’any al Palau de la Música Catalana, on el públic que va omplir l’aforament permès pel PROCICAT va tornar a fruir d’una música indissociable d’aquest dia de l’any i que, amb la batuta del director Andrés Salado, va tenir un caràcter marcat per tot el que ha envoltat l’any 2020. Amb una oratòria cuidada fins al detall, el director madrileny va dirigir-se al públic per explicar com el programa del concert anava de la tristor a l’alegria, tot començant amb l’obertura de La forza del destino i la sublim Dansa eslava núm. 2 de Dvořák per submergir-se després en la música que van llegar Von Suppé i la família Strauss. Un concert amb què es volia passar pàgina del funest 2020 i rebre amb tota l’esperança el 2021 que arriba.
I si elegant va ser la seva oratòria –en què també va fer esment del memorable Concert d’Any Nou que, al matí, havia dirigit Riccardo Muti a Viena (segons la nostra opinió, un dels més emotius dels darrers anys amb una versió sublim d’Al bell Danubi blau)–, també ho va ser la direcció que va oferir en tot el concert al capdavant d’una inspirada OSV que va estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja des de la intensitat que va mostrar en l’obertura verdiana, les versions traspuaven tot el caràcter que envolta la màgia de cadascuna de les peces. La nostàlgia que emana de la segona Dansa eslava de Dvořák –amb un gran treball de les cordes– servia de contrapunt de tot el caràcter que flueix de l’obertura Cavalleria lleugera i de polques tan cèlebres com la Tritsch-Tratsch o la Pizzicato, en què les bromes de la secció de metall van donar el contrapunt sempre esperat en aquest concert. Un arranjament de Bernat Castillejo d’estil big band jazz va ser la resposta musical al treball una vegada més esplèndid de les cordes. No va mancar el brindis entre director i primer violí en la Champagne polka, op. 211 abans d’arrodonir la interpretació amb l’inoblidable Vals de l’emperador. Cordes cohesionades, fustes en tot moment curoses amb la sonoritat, metalls i percussió sempre equilibrats en la intensitat per a unes versions de les quals Salado va saber extreure tota la màgia i essència vienesa.
Un concert d’Any Nou no pot quedar arrodonit sense la música d’Al bell Danubi Blau, i una versió elegantíssima, refinada, curosa amb el detall, ens va portar cap al primer final del concert. En una nova mostra d’elegància, Salado va oferir un fragment del tema principal de la Novena i himne d’Europa (música per a un Any Beethoven també ofuscat pels esdeveniments), tot esperant un futur ple d’esperança interpretant la inoblidable melodia What a wonderful world immortalitzada per Louis Armstrong en una emotiva adaptació orquestral. Com no podia ser d’una altra manera, el concert es va cloure amb la Marxa Radetzky, en la qual, per sobre del seu ritme marcat pel públic, també es sobreposava ja en ple aire distès el popular motiu de la cançó Y.M.C.A. del grup novaiorquès Village People. Un final de concert distès i superat amb molt bona nota interpretativa per una inspirada OSV i un Andrés Salado esplèndid en la direcció i en el missatge que va transmetre.
