NITS DE CLÀSSICA. Ian Bostridge, tenor. Steven Isserlis, violoncel. Julius Drake, piano. Obres de J. S. Bach, Lachner, Bennett i Schubert. CLAUSTRE DE LA CATEDRAL DE GIRONA. 5 DE JULIOL DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Ni tan sols el claustre de la catedral de Girona era refugi davant la tremenda onada de calor que està assotant Europa els darrers dies –ja fa més d’una setmana– i que fa molt pesada qualsevol activitat a l’aire lliure, fins i tot seure a l’ombra per escoltar un concert.
No diguem el que suposa, doncs, oferir un concert en aquestes condicions, i més encara per a algú no gens habituat a aquest clima, com ho eren, de fet, els tres músics anglesos convidats a participar en el festival Nits de Clàssica de Girona: el tenor Ian Bostridge, el violoncel·lista Steven Isserlis i el pianista Julius Drake.
Aquesta era una ocasió única per escoltar Bostridge en la curta distància, ja que no es prodiga gaire per les nostres terres, i el claustre de la catedral de Girona mostrava un ple absolut amb dos dels seus passadissos porticats plens fins “a la bandera” entre l’escenari en angle recte cap a un costat i cap a l’altre. A més, la fórmula també tenia quelcom d’excepcional, ja que si bé és habitual el format cantant i piano en duo, no ho és tant, ni el repertori ho reflecteix de la mateixa manera, el trio de veu, piano i violoncel.
La proposta presentava, a més, tres músics de personalitats artístiques úniques en la seva individualitat que es posaven d’acord per oferir un repertori que no acostumem a sentir i que incloïa tres àries per a tenor de les cantates de Bach: BWV 175, BWV 16 i BWV 41, tres cançons de Franz Lachner per a acompanyament original de piano i trompa, i la cançó Auf dem Strom, D. 943 de Franz Schubert, una de les darreres del seu catàleg.
Els músics començaren el concert amb les tres àries de Bach amb acompanyament de violoncel i piano. En aquestes peces, el paper del violoncel és pràcticament tan important com el de la veu humana, i Isserlis desplegà el seu talent marcant el seu ritme en les interpretacions. Bostridge acusà aquest fet i es mostrà una mica incòmode en les seves intervencions, que a vegades semblaven dubtoses. Tanmateix, el tenor posà al servei de la música el seu timbre de tenor típicament anglès, amb clarobscurs molt accentuats i una brillantor molt adequada al repertori que defensaven. Steven Isserlis oferí a continuació una encisadora lectura de la Suite núm. 3 de J. S. Bach, que demostrà el grandíssim músic que és, al servei absolutament de la música, amb una direcció i un ritme tan orgànics com el seu gest absolutament hipnòtic. La primera part culminà amb cinc cançons espirituals de Bach arranjades per a acompanyament de piano per Benjamin Britten, en què el tenor es mostrà una mica més relaxat, amb versions delicades de melodies tan conegudes com Komm, süsser Tod o Bist du bei mir.
La segona part permeté sentir tres cançons de Franz Lachner originalment per a veu, piano i trompa, en les quals en aquest cas la substitució pel violoncel atorgà més melositat al so resultant, tot destacant-ne la delicada Waldvöglein. Aquí la impietat de la calor sufocant començà a afectar severament el tenor, que tanmateix aguantà amb professionalitat i estoïcisme fins al final del concert. El millor del concert va ser la versió per a tenor i violoncel de la contemporània Tom o’Bedlam de Richard Rodney Bennett, que es notava molt més madura en la interpretació per part del tenor malgrat la dificultat interpretativa inherent. Aquesta balada recorda el personatge sorgit popularment com a referent universal dels bojos que el Bethlem Royal Hospital deixava en llibertat per falta d’espai a les seves instal·lacions i que esdevenien inofensius pidolaires de pintoresques característiques, i que el mateix Shakespeare recull com a personatge en la seva obra El rei Lear. La cançó, que el famós Peter Pears va incloure en el seu repertori habitual amb alguna gravació memorable, la va defensar amb autoritat Ian Bostridge, tot apuntant la densitat vocal que alguns papers de Britten tan magistralment defensats per Pears podria arribar a abordar també Bostridge en un futur.
El final del concert es completà amb la deliciosa Auf dem Strom de Schubert que el tenor volgué interpretar de memòria, per bé que, amb evidents mostres d’aclaparament provocat per la calor, en dues ocasions hagué d’acostar-se al piano de Julius Drake per contrarestrar els buits mentals que semblava acusar.
Si bé no es pot dir que aquest fos un concert rodó a tots nivells, cal recordar el grandíssim nivell de tots tres intèrprets, de carrera internacional incontestable i, sobretot, l’enorme privilegi que és poder escoltar-los en la distància curta i en un ambient tan singular i inspirador com és el que ofereix el claustre de la catedral de Girona, gràcies a l’exquisida programació del cicle Nits de Clàssica, que comença a mostrar xifres de públic properes al 100% i una fidelització de públic provinent no només de les comarques gironines, sinó també de Barcelona.
