ESTIU AL PALAU/SAN MIGUEL MAS I MAS FESTIVAL. Àlex Alguacil, piano. Obres de Mompou, Brotons, Casablancas, Granados i Falla. PALAU DE LA MÚSICA. 17 D’AGOST DE 2015.
Per Roberto Benito
De vegades l’interès d’un concert radica en el nom i la personalitat de l’intèrpret, en d’altres pel lloc emblemàtic on es du a terme i, en altres ocasions, més rares, pel programa que s’escolta. La conjunció de les tres es va donar en el magnífic concert que el pianista Àlex Alguacil va oferir al Palau de la Música Catalana el 17 d’agost passat corresponent al cicle Estiu al Palau, gràcies al maridatge entre la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música i la Fundació Mas i Mas, en el 13è San Miguel Mas i Mas Festival.
El viatge que ens va oferir aquest pianista de la terra va ser un recorregut per la literatura pianística dels segles XX i XXI, des del folklorisme de Granados i Falla fins al misticisme de Mompou o la contemporaneïtat de Casablancas i Brotons. Tot un regal que cal agrair en gran manera a aquest concertista, ja que és molt inusual escoltar un programa íntegre de música espanyola i catalana als nostres auditoris, omplerts sempre de música forana, i d’altra banda amb el rigor i l’emoció amb què van ser interpretades.
Alguacil va fer el seu debut en aquesta mateixa sala fa més d’un decenni, on ha evolucionat en qualitat i profunditat interpretativa, com li hem pogut anar seguint en les seves actuacions i enregistraments.
Precisament del seu CD amb la integral de Brotons per a piano gravada per ell mateix ens va oferir Tres nocturns alla Chopin, en què va saber treure partit de la vena melòdica del compositor barceloní en aquest homenatge al rei del piano de saló.
I abans de passar al minimalista per excel·lència, Frederic Mompou, el pianista ens va regalar uns Haikus amb diferents dedicatòries en què el compositor Benet Casablancas mostra aquest acostament a la poesia japonesa feta música. La interpretació d’Alguacil ens va evocar aquesta simplicitat i malenconia de la forma original, enriquida amb el món més oníric i embolcallador del compositor sabadellenc.
En aquest viatge al passat, les cinc peces que integren l’obra Suburbis van ser la frontissa a la música evocadora entre l’univers místic de Mompou i aquesta visió descriptiva de la vida i els personatges ordinaris, tot destacant-hi els dos números que obren i tanquen aquest quadern pianístic en què la sensibilitat i la delicada pulsació d’Àlex Alguacil ens va mostrar la seva magnífica tècnica.
La primera part del concert es va tancar, després d’aquestes peces breus, amb les transcripcions per a piano de les obres vocals de l’òpera Goyescas que el mateix Granados va fer per al seu instrument, el piano. En aquestes obres tan diferents i complexes, tant tècnicament com de caràcter contraposat, ens va oferir una lectura magistral, amb el lirisme de La maja y el ruiseñor i el caràcter més extrovertidament festiu d’El pelele, i demostrant aquest mestratge après dels consells de la seva mentora Alícia de Larrocha.
El concert es va cloure amb la Fantasía bética de Falla precedida per Cuatro piezas españolas del compositor gadità. Igual com ho va fer amb Granados, el pianista Àlex Alguacil va oferir un Falla que ballava i cantava, que evocava els ritmes del sud amb el sedàs de l’impressionisme, un toc de guitarra i veu trencada en l’ampli teclat del seu piano.
Sentint aquest concert i els profunds i llargs aplaudiments que el van obligar a regalar dos bisos més de Falla, un es pregunta: per què, si les persones que van ser al Palau –turistes en la seva majoria– van tenir aquesta magnífica resposta davant un concert rigorós, de bona interpretació i amb un programa que mostra el nostre millor patrimoni musical dels dos últims segles, no se centra l’oferta turística d’altres promotors en aquesta qualitat de productes i no en pseudofolklore guiri que no té res a veure amb el que hauria de sentir-se nit darrere nit en un lloc com el Palau de la Música Catalana?
No es tracta d’oferir molt de qualsevol cosa, sinó d’oferir molta qualitat com la regalada per l’art del pianista Àlex Alguacil.
