LICEU AL PALAU. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Sol Gabetta, violoncel. Dir.: Josep Pons. Pahissa: “Intermezzo” de la Suite intertonal. Dvořák: Concert per a violoncel i orquestra en Si menor, op. 104. Strauss: Així parlà Zarathustra. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE GENER DE 2014.
Per Lluís Trullén
Un Palau que presentava un ple pràcticament absolut va acollir el segon dels concerts del cicle Liceu al Palau. Els poemes simfònics de Richard Strauss configuren l’epicentre de la programació del cicle i el conegut Així parlà Zarathustra compartia protagonisme amb el Concert per a violoncel de Dvořák, amb Sol Gabetta com a solista convidada. Un programa, doncs, configurat per dues obres majestuoses i cabdals del panorama musical i que van venir precedides per l’“Intermezzo” de la Suite intertonal, una de les perles que ens va llegar el gran compositor Jaume Pahissa. L’Orquestra Simfònica del Liceu, sota la batuta del seu titular, Josep Pons, no va deixar passar l’ocasió per oferir unes interpretacions acurades i refinades però alhora portadores de tota l’espectacularitat concentrada en les obres. Als anys vint –com ens recordava Josep Pascual en els comentaris del programa–, Jaume Pahissa va concebre l’anomenada intertonalitat. Aquest era, en paraules del mateix compositor, el “sistema de la dissonància pura”, idea musical expressada en la seva Suite intertonal.
Concretament, l’“Intermezzo” posseeix una melodia refinadíssima i una orquestració diàfana; el seu embolcall harmònic esdevé depurat per la seva subtilesa de timbres i tot configura una obra deliciosa i original. Pons i l’orquestra van saber extreure aquest refinament, aquests matisos harmònics acurats que fluctuen sobre unes dinàmiques en piano de gran elegància. Un deliciós preàmbul per al que es pot considerar la més cèlebre de les obres per a repertori per a violoncel i orquestra. La violoncel·lista francoargentina d’origen rus Sol Gabetta ens hi va mostrar una vegada més la seva versatilitat. Gabetta –que interpreta amb un extraordinari Guadagnini cedit per la Fundació Rahn Kultur– és capaç de ser un referent en les interpretacions de la música de Vivaldi i realitzar versions modèliques de les obres de Xostakóvitx i d’autors contemporanis.
Sol Gabetta és una artista en majúscules; atorga un segell personal a les seves versions, però sempre manifesta el sentit musical i estètic de l’obra que porta entre mans. Un Concert com el de Dvořák posseeix infinitud de demandes tècniques i expressives i la solista ens endinsà en els ritmes bohemis, en l’apassionament romàntic, en el refinament tan vinculat a Brahms, amb una naturalitat i precisió enlluernadores. La darrera de les composicions americanes de Dvořák requereix una cohesió absoluta entre orquestra i solista –tal com succeeix en les obres concertants de Brahms– i l’acoblament en un tot unitari resulta imprescindible per l’esdevenir del concert. I el treball de Sol Gabetta, ple d’entusiasme i lliurament, apassionat i brillant, va mostrar-se dins una orquestra que va endinsar-se en aquesta versió lluminosa i radiant però que no perdia mai un aprofundiment expressiu acurat. Grans aplaudiments per a la violoncel·lista, que ja fora de programa, acompanyada per la secció de violoncels va interpretar El cant dels ocells.
La segona part estava monogràficament dedicada al poema simfònic Així parlà Zarathustra, aquell quadre –definit en paraules d’Strauss– “del desenvolupament de la raça humana fins a arribar a la concepció nietzschiana del superhome”. Des de l’espectacular introducció , l’“Albada”, fins al punt final, la “Cançó del viatger de la nit”, l`orquestra i els solistes de totes les seccions van abocar-se a una obra agraïda, espectacular però amb una delicadesa interior subtil. Com si es tractés d’una òpera rosa d’Strauss, a la manera d’intermezzo o capriccio, les subtileses cambrístiques, l’atenció al detall, els timbres refinats van prevaler sobre l’espectacularitat en una versió en què Pons va aguantar perfectament tota la tensió del discurs però que captivava pel refinament. Brillantíssim el treball de tots els solistes de l’orquestra dins una interpretació que a més de seguir una lògica constructiva precisa a nivell formal, ens va captivar per una subtilitat acurada.
