SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Abel i Arnau Tomàs, direcció (artistes en residència). J. S. Bach: Concert de Brandenburg núm. 3. Locatelli: Concert grosso, op. 1 XI. Carles Baguer: Simfonia núm. 15. Mozart: Simfonia núm. 40. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE GENER DE 2015.
Per Lluís Trullén
Els germans Abel i Arnau Tomàs són enguany artistes en residència de l’OSV. Aquest fet porta els dos membres del Quartet Casals a mantenir una estreta relació amb l’Orquestra del Vallès i en aquesta ocasió a desenvolupar una tasca que anava més enllà de la que pertoca al rol de solista. Abel, com a concertino i director, i Arnau, com a primer violoncel, van actuar en un concert perfectament estructurat quant a programació i que va constatar que l’OSV travessa un bon moment artístic, ja constatat en altres concerts de la temporada. Un concert in crescendo no només en nombre de músics sobre l’escenari sinó a nivell interpretatiu i que va ser coronat amb la sempre meravellosa Simfonia núm. 40 de Mozart, precisament també escoltada pocs dies abans al Petit Palau en mans de l’Orquestra de Cambra d’Andorra.
La música del tercer dels Concerts de Brandenburg de Bach va permetre escoltar onze artistes damunt l’escenari disposats a oferir-ne una versió oberta i decidida. La complicitat entre els músics era evident i amb un tempo molt alt van apropar-nos a un Bach ple d’intensitat i brillantor. El Concerto grosso op. 1 XI de Locatelli esdevé una suite de danses precedida per un “Largo” però mancada de la courante final. El protagonisme d’Abel Tomàs amb un lluïment virtuosístic des del violí ens va transportar a tota la lluminositat italiana que irradia aquesta música plena de frescor i naturalitat. I seguint un crescendo cronològic, de l’esperit barroc de J. S. Bach i de Pietro Antonio Locatelli es va passar al classicisme de Baguer amb una orquestra més reforçada en nombre d’efectius, en què fustes i metall van sumar-se a la interpretació de la Simfonia núm. 15. Versió refinada, amb gust pels contrastos, exposava amb frases ben traçades la clara estructura formal dels diversos moviments de la simfonia, que ens van permetre gaudir de tot l’esperit clàssic que exhala aquesta música del compositor barceloní durant tants anys vinculat a la catedral de Barcelona.
La segona part del concert –dedicat a l’associació ACNUR, que defensa els refugiats d’arreu del món– va estar monogràficament integrada per una obra emblemàtica com és la Simfonia núm. 40 de Mozart. L’OSV en tota la seva plenitud d’efectius va plantejar una versió intensa de la cèlebre composició i expressant aquell dramatisme que sempre plana en la tonalitat de Sol menor, però alhora amb una lleugeresa i naturalitat de dicció que els dos germans Tomàs transmetien a les seccions respectives. Un Mozart ben treballat, en què els músics van sentir-se còmodes davant les cèlebres melodies que planen en el decurs d’aquesta obra mestra i que ens va constatar el bon moment de l’OSV i la gran vàlua interpretativa en tantes ocasions reconeguda dels germans Tomàs.
