TEMPORADA OBC. Natascha Petrinsky, mezzosoprano. Gerd Grochowski, baríton. Dir.: Pinchas Steinberg. Bartók: El castell de Barbablava (versió de concert). Xostakóvitx: Simfonia núm. 10. L’AUDITORI. 30 DE NOVEMBRE DE 2012.
Per Lluís Trullén
No hi ha dubte que el treball del director Pablo González al capdavant de l’OBC és d’una qualitat innegable i que a més d’heretar el treball dels seus predecessors (amb totes les seves particularitats, tant positives com negatives) atorga un segell distintiu que es plasma en els concerts. González té al capdavant una bona orquestra, però de rendiment desconcertant. Un programa d’una intensa densitat musical (El castell de Barbablava i la Desena de Xostakóvitx) esdevenia el nou repte de l’OBC, sota la direcció musical del gran mestre israelià Pinchas Steinberg. Només va caldre escoltar les primeres notes de l’òpera de Bartók per adonar-nos que l’OBC responia a un nivell altíssim sota la batuta d’un director exigent, dur, que no deixa escapar detall i que no admet el mínim error de concentració.
Dues veus excepcionals com les de la mezzo vienesa Natascha Petrinsky (amb una llarga carrera vinculada artísticament als noms de Sinopoli, Muti, Abbado, Chailly, Dudamel, Eschenbach) i la de l’extraordinari baríton Gerd Grochowski (una de les grans veus wagnerianes dels darrers anys escoltada als principals teatres i festivals del món) donaven vida als dos personatges de l’obscura òpera de Bartók. Intensitat, fortalesa, dramatisme, tensió, colors obscurs, tenebrisme… eren termes que constantment embolcallaven una versió punyent, de gran tensió expressiva i que en les mans d’Steinberg assolia la plenitud de la seva dimensió musical. Grochowski va recrear un Barbablava maligne que amaga una personalitat obscura i que amb una veu poderosa desprenia amb modulacions acurades en la intensitat sonora tota la complexitat que amaga el personatge. Petrinsky va desgranar detalladament els aspectes que envolten Judith, des de la innocència –fruit de la joventut– a la por, o la curiositat que se sobreposa al temor que comporta obrir cadascuna de les portes per descobrir el que s’amaga darrere. Veu àmplia en el registre, de clara projecció i d’una fortalesa que s’emmotllava idòniament al personatge. Steinberg conduïa l’OBC magistralment, i la resposta de la formació va resultar extraordinària.
Ja a la segona part, una obra com la Desena de Xostakóvitx, amb aquella crítica punyent al règim, amb la força “motòrica” tan pròpia de l’estil del compositor, va donar-nos una nova mostra de la qualitat d’Steinberg i del lliurament de l’OBC. És un simfonia que amb la número 11 forma un díptic que evoca simfonies anteriors com la cinquena o la primera i que es mou des del pessimisme inicial fins a l’optimisme radiant. El seu motiu musical recurrent (que en la nomenclatura alemanya correspon a les notes DSCH, estretament vinculades al nom del compositor) destaca en el decurs de l’obra i precisament la claredat dels plans sonors, aquella manera de dibuixar la línia melòdica, els ritmes que brollaven en la interpretació, ens evocaven les recreacions que anys enrere assolia el mestre Decker coincidint amb una de les etapes artísticament més brillants de l’OBC. Tant de bo que l’OBC segueixi en els concerts futurs la línia d’interpretació assolida sota la direcció del mestre Steinberg.
