RESIDÈNCIES MUSICALS. Ricard Rovirosa, piano. Octavian Lup, violoncel. Obres de Beethoven, Schumann i Debussy. LA PEDRERA. 20 DE DESEMBRE DE 2015.
Per Lluís Trullén
El tercer programa de la temporada 2015-16 de les Residències Musicals a La Pedrera, iniciativa encaminada a la difusió dels joves talents del nostre país, convidava diumenge passat el pianista Ricard Rovirosa, que va actuar amb el violoncel·lista romanès Octavian Lup. Quarta edició d’una temporada que enguany compta amb el baríton Josep-Ramon Olivé, l’arpista Esther Pinyol i el ja esmentat Ricard Rovirosa com a artistes residents.
Un auditori de La Pedrera que presentava un ple quasi absolut la tarda electoral i que si una cosa va percebre en aquest recital és que tant el pianista barceloní com el violoncel·lista havien perfilat fins i tot el detall musical més imperceptible per assolir unes versions d’un altíssim nivell interpretatiu. La valentia amb què van afrontar les dues sonates amb tonalitat major (Sonates per a violoncel i piano núm. 3, op. 69 i núm. 4, op. 102) de Beethoven, l’apassionament i lirisme amb què enfocaven la Fantasia de Schumann o els colors que van extreure d’una obra plena de complexitats com la Sonata per a violoncel i piano en Re menor de Debussy, ens corroboraven la vàlua d’aquests dos joves artistes, avalada per una trajectòria sòlida a nivell formatiu i que ve refermada amb interpretacions i reconeixements en diferents certàmens internacionals.
El cert és que a més d’una tècnica pianística molt depurada, Ricard Rovirosa té la virtut d’endinsar-se en l’essència musical de l’estètica dels autors. Rigorós amb les dinàmiques, amb la regularitat de l’articulat, amb la col·locació del pedal, la qual cosa propiciava unes sonoritats nítides, afronta les obres una visió molt objectiva, molt analítica i sense que cap detall interpretatiu sigui fruit de l’especulació. Però lluny de ser un pianista fred, la seva manera de copsar l’apassionament de Schumann, d’extreure els colors a les escales harmòniques i pentatòniques de la Sonata de Debussy ens mostraven la seva vessant més càlida. A més, la conjunció amb un impecable Octavian Lup va resultar constant. Les sonoritats obertes i emfatitzades del violoncel·lista a l’hora d’interpretar Beethoven contrarestaven l’atmosfera plena de colors adornada amb uns pizzicati del tot precisos, tal com demana la Sonata de Debussy.
Els dos artistes ens van donar el millor de si per manifestar el més essencial de la música de Beethoven, Schumann i Debussy. I van tenir llargs aplaudiments en un recital que va cloure amb la interpretació de la delicadíssima sisena de les Variacions sobre un tema de ‘La flauta màgica’ de Mozart de Beethoven.
