TEMPORADA OBC. Cor Madrigal. Marta Mathéu, soprano. Marianne Beate Kielland, mezzosoprano. Enea Scala, tenor. Riccardo Zanellato, baix. Dir.: Rinaldo Alessandrini. Obres de Mozart i Rossini. L’AUDITORI. 26 D’OCTUBRE DE 2019.
Amb una notable assistència, ateses les convocatòries i mobilitzacions populars de caire polític coincidents en dia, hora i zona que podrien haver deixat la Sala Pau Casals en un desert –o gairebé–, l’OBC va oferir la segona sessió del programa dirigit per Rinaldo Alessandrini amb el principal reclam de l’Stabat Mater de Rossini. Una obra que, dins la seva racionalitat laica, s’allunya de la versemblança dramatúrgica en relació amb el text tan perseguida pels romàntics en el terreny sacre i aposta per una inspiració inequívocament teatral com en “Quando corpus morietur”, que transforma en esperança paradisíaca la por a la mort.
El Cor Madrigal va defensar-ne l’escriptura coral amb herència del gregorià i dels madrigalismes barrocs assolint un so de conjunt potent, cabalós, especialment en els unísons i passatges homofònics, i atorgant un considerable tremendisme, tot i el predomini global de les veus femenines. La fuga coral conclusiva “In sempiterna saecula”, no exempta de la severitat de l’estil imitatiu, va ser el número globalment més convincent, equilibrat en l’arquitectura i prou distingit en el tractament de les veus. Va motivar els aplaudiments més entusiastes en una versió desangelada en el quartet solista. D’aquest, només en va sobresortir la soprano catalana Marta Mathéu amb les inflexions en fraseig i preciosisme canor que la caracteritzen i defensant l’agilitat de la línia belcantista.
De veu més fosca i un evident contrast tímbric, la mezzosoprano Marianne Beate Kielland va defensar-se en el duet amb Mathéu, tot i un volum limitat en algunes franges de la tessitura a causa d’una projecció no sempre canònica. Es notava també en els greus solucionats amb el registre de pit, mentre que l’agut acusava certa estridència i vibrato en “Fac ut portem Christi mortem”. Tampoc el baix Riccardo Zanellato va satisfer plenament amb la seva veu opaca, aguts engolats i escassa diferència expressiva entre tensió dramàtica i cantabilitat en l’ària “Pro peccatis suae gentis”. Almenys l’ària “Eja mater”, amb el cor establint un joc de seqüències responsorials, va transitar per la mera correcció. Per últim, Enea Scala va enfocar la seva part com la d’un tenor di forza amb una tècnica perfectible i emissió amb aguts oberts, en ocasions tapat per l’orquestra i amb una línia de cant molt fora d’estil i deixant l’elegància per a recursos puntuals, com algunes smorzature a final de frase i secció. L’estret, forçat i desnerit Re bemoll sobreagut del “Cujus animam gementem” va passar quasi inadvertit en una ària la seducció de la qual va venir servida per l’amorosiment i transparència del so en la corda.
Tot plegat reforça la idea que cal revisar els interessos que mouen la contractació d’artistes estrangers: ¿a Catalunya no hi ha veus solistes capaces d’abordar aquest repertori amb garanties? No s’ho creu ningú. Caldria escodrinyar alguns fils d’agents i interessos artístics a l’entorn dels principals centres musicals. Un altre punt dubtós: els programes de mà. En aquesta ocasió, el signava Pere-Albert Balcells, musicòleg català de professionalitat inqüestionable, que deixava en evidència novament la mediocritat de firmes massa recurrents i acadèmicament poc legitimades que els darrers anys signen programes per a la casa.
A la primera part, Alessandrini va dotar la Simfonia núm. 25, en Sol menor, KV 183 de Mozart, d’un ens lleuger, enèrgic sense rudesa, basat en un fraseig encès i en atacs servers però no fulminants. Amb ell va dibuixar uns accents dinàmics marcats però no feréstecs, tant en els de caràcter implícit (entrada dels tutti i en la dialèctica entre registre agut i greu) com els explícits (sforzandi, fortepiani, piano sobtats). Amb fluïdesa i suficient espacialització entre les veus, la recreació partia d’un estil polit i una combinació hàbil de galanteria i dramatisme, com en el contrastant “Minuet” respecte del moviment final. Un moviment que no respon a la seva aparent jovialitat i en el qual les modulacions ombrívoles revelen el talent únic de Mozart per a l’ambigüitat expressiva. Com aquest, l’“Allegro con brio” inicial va mantenir la tensió i contrastà la motricitat del primer tema –inflexions de la primera oboè incloses– amb el segon. L’“Andante” va amarar-se de l’esperit de les serenates i cassacions bastint-se en una texturació molt respectuosa entre la melodia i l’atenuat contrapunt dels fagots i oboès.
