PALAU 100. Elena Copons, soprano; Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano; Roger Padullés, tenor; Lluís Vilamajó, tenor; Josep Miquel Ramón, baríton; Josep-Ramon Olivé, baríton. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Antoni Ros Marbà, director. Marc Rosich, director d’escena. Eduard Toldrà: El giravolt de maig. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE JUNY DE 2021.
Si un dels objectius de programar novament El giravolt de maig era, tal com s’explicava des del Palau de la Música dies abans de la funció, donar a conèixer l’obra a una nova generació d’intèrprets catalans, el resultat no podia ser més positiu. Els sis cantants que van afrontar els rols vocals en aquesta ocasió al costat de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya van oferir una lectura excel·lent de la partitura toldraniana, guiats per la batuta inqüestionable de Ros Marbà, no tan sols un dels nostres directors degans, sinó hereu directe del compositor.
Així, l’adequadíssima escriptura per a les veus i l’extrema teatralitat de la música a partir d’un llibret brillant –la producció arriba pocs mesos després d’haver tancat l’Any Carner– van ser els vehicles dels quals es va servir un repartiment que, si bé bregat en moltes i diverses pàgines, encara no havia afrontat mai El giravolt i que certifica, en tot cas, la qualitat dels nostres planters de cantants, any rere any.
La parella protagonista la van assumir Elena Copons –especialment pletòrica en l’escena en què fa gruar Golferich– i Roger Padullés, que ja havia advertit de la vocalitat diversa respecte de les cançons del mateix Toldrà i que va tornar a lluir un timbre bellíssim. Gemma Coma-Alabert va ser una hostalera solvent, tractant-se potser del personatge que ha de mostrar un major nombre de registres, mentre que les intervencions de Lluís Vilamajó van suposar un feliç retrobament amb una veu que es va demostrar enormement versàtil. Els dos bandits van complir amb els seus papers –massa breu, el de Corvetó!–, amb la singularitat del deix valencià que va aportar Josep Miquel Ramón a un elenc del qual cal destacar unànimement –i no és una qüestió gens menor, malgrat que pugui semblar òbvia– una dicció excel·lent.
L’OBC, també hereva de Toldrà, va reproduir fidelment la partitura del seu fundador, mentre que Marc Rosich va intentar una mínima posada en escena –a la pràctica poc més que una direcció actoral, atesa la reducció de l’espai– que, amb tot, va contribuir a fer entenedora una trama, d’altra banda, no gens enrevessada.
En definitiva, una encertada reprogramació d’aquesta obra deliciosa, si bé difícil de classificar –“perla enmig del mar”, la qualificava Mercedes Conde Pons a les notes del programa de mà–, que tan bé resisteix el pas del temps.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
