DON GIOVANNI de W. A. Mozart. Carlos Álvarez, Robert Gleadow, Philippe Talbot, Marko Mimica, Rafael Siwek, Patrizia Ciofi, Ana María Martínez, Jana Kuruçová. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Orquestra de la Deutsche Oper Berlin. Dir. musical: Guillermo García Calvo. Dir. escènica: Roland Schwab. Producció: Deutsche Oper Berlin. Festival Castell de Peralada, 3 D’AGOST DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Que una òpera bicentenària com Don Giovanni continuï suscitant interpretacions, versions i fins i tot polèmica, justifica la seva condició d’universalitat i immortalitat, que és pròpia només de les veritables obres d’art.
Una altra cosa és, però, que totes les versions i interpretacions estiguin justificades, ajudin a entendre el mite donjoanesc exposat per Mozart i agradin. Tres condicionants que poden ser, o no, complementaris. I que, naturalment, en el tercer cas està sotmès directament al judici i criteri propis del consumidor individual: el seu gust personal.
Des d’un punt de vista literari, i fins i tot musicològic, interpretar el dramma giocoso de Mozart –Don Giovanni– com una festa orgiàstica del llibertinatge més obscur i pertorbador, pròpia ja no d’un Don Joan, sinó d’un marquès de Sade– pot ser lícit i, fins i tot, enriquidor per a la comprensió d’un mite polièdric, de moltes cares i moltes versions que, en el fons, explica la profunda complexitat humana, la seva contradicció perenne, el seu anhel d’immortalitat més enllà, o al marge, de la moral. En aquest sentit, tallar el concertant amb moralitat amb què Mozart va enllestir l’òpera –va haver-hi una època en què es dubtava que aquest concertant fos original de la primera versió de l’òpera, tot resultant-ne habitual el tall– dóna més dramatisme a l’òpera, en una condemna de la irremissible condició mortal de l’home, més enllà de la condemna moral. Però cal no oblidar que Mozart va crear un dramma giocoso, una òpera buffa en què el que es busca és treure ferro a la condemna i mort de Don Joan, que mor tal com viu, sense que això sembli importar-li gaire ni a ell ni als qui l’envolten.
La visió de Roland Schwab, doncs, té clarobscurs interessants, sobretot en la concepció més que en la traducció escènica. És molt interessant la construcció d’un Don Joan sàdic, que fastiguejat de tanta conquesta, de tant d’erotisme fàcil i gratuït, ha de buscar al·licients en un altre tipus d’erotisme, el que li provoca –en la línia del marquès de Sade– la violència com a joc, com a divertiment, més que no pas com a objectiu en si mateix. En aquest sentit és com cal entendre el desdoblament del seu personatge en diferents ombres –essent el mateix Leporello una ombra de Don Giovanni– que el persegueixen i imiten fins a fastiguejar-lo. Tanmateix, la traducció visual i escènica no va tenir els resultats esperats, en ser monòtona i avorrida en més d’un moment i amb recursos difícils d’entendre o amb excés d’evidència i gratuïtat. Quin paper tenia la nena prepúber que es passeja per l’escenari provocant la fascinació i alhora el respecte de Don Giovanni? El fantasma de la seva moralitat? I el final de l’òpera, cal entendre’l com una banalització de la mateixa condició donjoanesca del personatge? És, realment, tot un joc?
A nivell musical la cosa va seguir un camí paral·lel, amb una aportació meritòria d’una gran part dels solistes i una no tan reeixida –menys al final del primer acte en què va assolir un moment excel·lent en la festa orgiàstica de Don Joan– de l’orquestra, dirigida amb prou solvència per Guillermo García Calvo, i malgrat que l’acústica no afavoreixi aquest tipus partitures. La notícia més agradable va ser la del retorn del baríton Carlos Álvarez a l’activitat artística. Se l’havia enyorat molt durant aquests anys de convalescència i la incògnita sobre el seu retorn s’enfosquia a mesura que anava passant el temps. Però la paciència i la perseverança en la seva recuperació han tornat el baríton malagueny als escenaris amb un molt més que envejable estat de forma, vocal i físic. El que més destaca a nivell vocal és el fet que el timbre d’Álvarez no s’ha vist afectat per les operacions a què ha estat sotmès i conserva la frescor i la noblesa de sempre. L’única variació que s’aprecia, i favorablement, es troba en l’emissió, més lliure i sense cap deix de sobreesforç que sí que se li havia observat abans del seu forçat parèntesi. La seva interpretació de Don Joan va ser generosa i personal, i escènicament rotunda. Només es pot felicitar el cantant per la seva recuperació i el magnífic estat de forma en què es troba.
Van excel·lir també Robert Gleadow com a Leporello i Ana María Martínez com a Donna Elvira. Sense tenir uns instruments excepcionals, la seva va ser l’actuació de dos professionals abocats, tot aconseguint una recreació dels seus personatges digna d’elogi. Rotund Rafael Siwek com a Commendatore i exquisida en el lliurament Patrizia Ciofi com a Donna Anna; la Zerlina de Jana Kuruçová i el Masetto de Marko Mimica van passar més desapercebuts. Philippe Talbot no va desmerèixer com a Don Ottavio, amb un timbre clar però amb poc volum, malgrat haver-li escapçat l’ària d’autèntic lluïment: “Il mio tesoro”.
