ÒPERA A CATALUNYA. LUCIA DI LAMMERMOOR de Gaetano Donizetti. Saioa Hernández. Albert Casals. Ismael Pons. Marc Sala. Xavier Aguilar. Mercedes Gancedo. Carles Ortiz. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. Dir. d’escena: Pau Monterde. TEATRE MUNICIPAL LA FARÀNDULA DE SABADELL. 2 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Cada cop que un surt de La Faràndula de Sabadell, o millor dit, d’una representació del cicle Òpera a Catalunya, la sensació acostuma a ser de satisfacció i admiració per la lloable tasca dels seus membres –liderats per la incombustible Mirna Lacambra–, feta sempre des del respecte i amor al gènere operístic i la il·lusió per posar el seu granet de sorra imprescindible per a la continuïtat del gènere.
Aquesta 32a edició de la temporada d’òpera a Sabadell es va inaugurar amb un títol dels que es poden comptar entre els –si no deu, sí vint títols– més coneguts de tota la història de l’òpera. Lucia di Lammermoor, la història de la noia d’una família aristocràtica vinguda a menys que acaba de perdre la mare i és obligada pel seu germà a un matrimoni convingut amb un noble ric, mentre ella es debat entre el deure familiar i l’amor, prohibit, pel pitjor enemic de la seva família. Les intrigues del germà per allunyar Lucia del seu enamorat i fer-la cedir a la seva voluntat acaben desestabilitzant l’ànim de Lucia, que finalment es torna boja la nit de noces, en la qual mata l’espòs obligat. El drama està servit.
Pau Monterde aconsegueix oferir amb pocs mitjans una lectura clàssica de l’òpera que aprofundeix, però, en el vessant del maltractament psicològic a què és sotmesa Lucia, per part del seu germà, Enrico, el seu promès, Arturo, i, fins i tot, el seu enamorat, Edgardo. Violència de gènere que no era vista així a l’època de la novel·la gòtica en què hem d’enquadrar aquesta òpera, però que certament ens frapa molt més profundament si la portem als nostres dies. L’únic retret que es pot fer a una digna posada en escena és la mort d’Edgardo en aigües (fictícies) del riu on se situa la font fantasmagòrica a què Lucia fa referència en el primer acte, que no resulta prou satisfactòria visualment.
A nivell musical, cal destacar un cop més l’aposta per les veus de la casa, que tenen així l’oportunitat de trepitjar escenari i agafar experiència. Alguns, però, ja mereixerien un pas més, si bé és una alegria poder tenir la possibilitat de gaudir-ne tan a prop. Saioa Hernández és una soprano amb veu prou lírica com per poder afrontar papers de més cos que el de Lucia, i si bé la seva actuació va anar in crescendo al llarg de la funció, s’hi va trobar a faltar una més gran flexibilitat en el registre sobreagut. Albert Casals va ser un Edgardo enamorat i va fer unes interpretacions notables al darrer acte, en “Tombe degli avi miei” i “Tu che a Dio spiegasti l’ali”, tot mantenint un nivell molt sòlid al llarg de l’òpera en un repertori que escau perfectament a la seva veu. L’Enrico d’Ismael Pons va tenir tota la foscor i maldat necessàries en una interpretació molt professional –com és habitual en ell– i amb un mèrit destacat en la difícil ària “Cruda funesta smania” a l’inici de l’òpera.
Magnífic Marc Sala com a Arturo i deliciosa Mercedes Gancedo, a qui desitgem sentir en papers de més categoria i que continuï en la línia actual, que li augura un futur prometedor. Correctes Xavier Aguilar i Carles Ortiz en els seus papers secundaris, que tenen, però, la seva complexitat.
Daniel Gil de Tejada va dirigir amb bon ofici la Simfònica del Vallès i el Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell, del qual és titular, que va fer una prestació molt més que correcta.
