2n FESTIVAL VESPRES D’ARNADÍ. Vespres d’Arnadí. María Hinojosa, soprano. Josep-Ramon Olivé, baríton. Dir.: Dani Espasa. La terra è liberata (Apollo e Dafne), HWV 122 de G. F. Händel. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI. 6 DE JULIOL DE 2017.
Per Lluís Trullén
Händel va començar a compondre la cantata secular La terra è liberata (Apollo e Dafne), HWV 122 a Venècia l’any 1709. Un any després, quan assumeix el càrrec de Kapellmeister de l’Elector a Hannover, culminaria aquesta obra que esdevé un preàmbul a la immensa producció operística que desenvoluparia anys després. Händel, basant-se en el mite narrat per Ovidi a les Metamorfosis, va confegir una cantata sense cor, amb dues veus solistes i un conjunt instrumental en el qual no falten oboès, fagot i traverso. Una obra musicalment deliciosa que va despertar l’atenció de l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí i del seu director, Dani Espasa. Dues veus solistes curosament escollides i del tot contrastades en la interpretació de la música barroca com són la soprano María Hinojosa i el baríton Josep-Ramon Olivé completaven un equip perfectament conjuntat per oferir-nos aquesta deliciosa joia musical del llegat del compositor alemany.
La nimfa Dafne (que vol dir “llorer” en grec) és pretesa per Apol·lo. Ella rebutja el seu amor i quan la intenta subjectar, Dafne s’encomana al déu del riu, Peneu, i els seus peus es converteixen en arrels i els seu braços en branques. Les llàgrimes d’Apol·lo regaran les branques i el llorer servirà a partir d’ara per coronar els herois.
Recitatius, àries i duets es succeeixen en aquesta cantata a la qual un Concerto grosso (a manera d’obertura), una obertura i una suite, interpretades després del duet “Una guerra ho dentro il seno”, i una xacona final, van estar encertadament incorporats com a passatges exclusivament instrumentals.
La interpretació va resultar deliciosa, exquisida en la vessant instrumental, amb un acoblament perfecte entre els catorze instrumentistes que van desenvolupar individualment una tasca esplèndida. Els primers i segons violins, encapçalats respectivament per Adriana Alcaide i Alba Roca (dues intèrprets que han treballat juntes en tantíssimes ocasions), el color vellutat de les fustes, amb un Pere Saragossa novament excepcional, o el control absolut d’expressivitat, equilibri sonor i rigor que atorgava el director Dani Espasa des del clavicèmbal creaven l’atmosfera idònia per a l’obra. Per copsar la lluminositat barroca que envolta la música de La terra è liberata, els ritmes händelians inconfusibles, els constants matisos en les dinàmiques, la inspiració melòdica que envolta les seves melodies, calien dos intèrprets vocals de primer ordre. I l’elecció no va poder ser més encertada. María Hinojosa va ser una Dafne esplèndida, elegant, expressiva, amb una veu que es projectava nítida per l’església de Sant Felip Neri amb un volum de sonoritat proporcionat. L’elegància i el refinament en la sublim ària “Felicisima quest’alma”, deliciosament acompanyada pel traverso de Marina Durany o la seva justa proporció en les colorature en els da capo de les àries –mai excessives i sempre conseqüents amb la musicalitat de la partitura– van ser una vegada més mostra del talent d’aquesta cantant. Impecable el baríton Josep-Ramon Olivé, una veu idònia per interpretar Händel (va ser primer premi i premi del públic del Händel Singing Competition de Londres l’any 2015) que va evidenciar de nou el seu talent. La claredat de la seva veu, el seu bellíssim registre central i la facilitat per assolir les notes més altes de la tessitura proporcionaven un cant ple de naturalitat, d’agilitats, de diversitat de sensacions expressives per modelar admirablement les meravelloses àries que Händel va escriure en aquesta meravellosa cantata. Com a complement, la flautista i artista plàstica Marina Durany va anar realitzant una sèrie d’aquarel·les basades en les figures d’Apol·lo i Dafne en el decurs de la interpretació, que el nombrós públic assistent podia anar contemplant mitjançant una pantalla situada al costat de l’orquestra. Un delicat complement artístic a una música admirable interpretada a l’alçada artística a què ja ens té acostumats. Ja fora de programa, una sublim versió de “La ci darem la mano” del Don Giovanni mozartià va rubricar un concert admirable.
