LICEU AL PALAU. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Lars Vogt, piano. Dir.: Josep Pons. Toldrà: Nocturn de ‘Vistes al mar’. Beethoven: Concert per a piano núm. 5, “Emperador”. Brahms: Simfonia núm. 2. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE FEBRER DE 2013.
Per Lluís Trullén
El cicle Liceu al Palau té entre altres propòsits convertir-se en un referent de la vida musical de la nostra ciutat i cita obligada per als melòmans. La fórmula basada en programacions integrades per grans obres de repertori (amb les obres de Brahms com a motiu conductor de la temporada) i la presència de solistes destacats del panorama internacional repercuteixen directament en una resposta del públic, que se sent atret, a més, per uns preus de les localitats més que assequibles. Bona música i, per descomptat, bons intèrprets damunt l’escenari per fer gaudir de la música a un públic habitual al qual s’ha sumat un altre de novell (vistos els constants aplaudiments entre moviments) i que resulta idènticament fonamental per a l’avenir de la música simfònica a la nostra ciutat. El públic no va faltar a la cita i va omplir en gran part el Palau per escoltar dues obres de repertori, com l’incommensurable Concert per a piano núm. 5 de Beethoven i la Segona Simfonia de Brahms, amb el bellíssim Nocturn de les ‘Vistes al mar’ del mestre Eduard Toldrà com a preàmbul. Sota la batuta de Josep Pons, l’Orquestra del Liceu va mostrar en el decurs del concert unes sonoritats àmplies, amb moments fins i tot excessives per la seva ampul·lositat, però dues tonalitats tan brillants com les de Mi bemoll (Concert de piano) i Re major (Simfonia) poden menar a aquest gust per la fortalesa sonora.
Un Beethoven radiant, que tenia com a protagonista Lars Vogt, un pianista admirat per Simon Rattle, per Myung-Whun Chung, per Eschenbach, per Abbado… i que, en definitiva, s’ha convertit en un solista freqüentment convidat per les grans orquestres filharmòniques i simfòniques. Vogt és un pianista de sonoritat colossal, que se sent còmode amb les grans estructures d’acords i les escales i els arpegis tan freqüents en l’Emperador. Una gestualitat tan excessiva com innecessària i un ús excessiu del pedal de ressonància que priva d’una netedat diàfana de la sonoritat, són dos aspectes que van jugar en contra de la interpretació. Un Beethoven més apassionat que emotiu, més rotund que romàntic, amb moments meravellosos, com el fraseig que ens va oferir en l’“Adagio” acompanyat d’altres mancats d’aquella lluminositat radiant –malgrat la fortalesa sonora– que emana tant de l’“Allegro” com del “Rondó”.
La Segona de Brahms esdevé una de les obres que conté més nombre de melodies inoblidables de tot el repertori romàntic. Hi brolla lirisme, èpica, elegància vienesa, ritmes centreeuropeus, tot destil·lant una quantitat ingent de referents que fan que aquesta audició esdevingui sempre excepcional. Josep Pons i l’orquestra es van encomanar de la vessant més brillant, més eloqüent de la partitura, i en van oferir una versió afí amb la seva tonalitat i plena d’èmfasi i vigor. Un concert que es va obrir amb la bellíssima música del Nocturn de ‘Vistes al mar’ de Toldrà (quin gran encert programar aquesta postal musical tan i tan lírica) i que va permetre al públic assaborir per enèsima ocasió –i de ben segur que no serà la darrera– la música de dues de les obres cabdals del repertori romàntic.
