DIE FLEDERMAUS (El ratpenat) de Johann Strauss. Vicenç Esteve. Maite Alberola. Elisa Vélez. Albert Casals. Carlos Daza. Laura Vila. Miquel Górriz. Joan Sebastià Colomer. Jordi Casanova. Isabel Albadalejo. Cor i Orquestra Amics de l’Òpera d’Eivissa. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. Dir. escènica i artística: Armin Heinemann. PALAU DE CONGRESSOS DE SANTA EULÀRIA DES RIU, EIVISSA. 7 DE SETEMBRE DE 2015.
Per Roberto Benito
Si fa dues setmanes vam escriure sobre la magnífica opereta d’Offenbach La bella Helena oferta en una altra de les illes Balears per l’Orfeó de Maó, ara és el torn de l’opereta vienesa per antonomàsia Die Fledermaus de Johann Strauss, amb llibret de Carl Haffner i Richard Genée, a partir de l’obra Réveillon dels mateixos llibretistes que l’opereta d’Offenbach abans esmentada, Henri Meilhac i Ludovic Halévy, estrenada a la Viena convulsionada per la gran crisi del 1874.
Aquesta és la IX edició del Festival d’Òpera d’Eivissa, organitzat per l’Associació d’Amics de l’Òpera d’Eivissa, amb Armin Heidemann i Stuart Rudnick com a alma mater, al costat d’un llarg i magnífic equip que es diverteixen fent òpera en una illa més coneguda per un altre tipus de música i d’espais musicals. Tota una proesa que cal valorar i agrair a tots els nivells després de nou edicions de color i atreviment, amb uns resultats magnífics en acceptació i resposta per part d’un públic fidel i molt divers que omplia el Palau de Congressos d’aquesta vila de Santa Eulària des Riu. La idea artística de Heidemann no s’entendria sense el vestuari de Rudnick, un cant a la llibertat tant en formes com en un color al qual l’escena operística no està acostumada i que funciona francament bé, després d’un primer moment de sorpresa.
El ratpenat és pur champagne, una alegria en la qual es dansa a ritme de tres per quatre, que serveix d’entreteniment, de mirall i de distracció a una societat, la vienesa, que està passant per una de les seves hores més baixes, després de la pèrdua de dues guerres i la crisi econòmica que du a la fallida. L’alegria més explosiva neix de la tristesa i el pessimisme més absoluts. Aquesta és la idea que dóna sentit al muntatge de Heidemann i que té el seu punt àlgid enmig de la festa del segon acte, amb les projeccions bèl·liques de Marcos Cuevas i el vestuari transformista del cor en la seva intervenció inicial barrejant coreografia gairebé militar amb l’alegria de l’inici de la festa.
Un altre punt d’originalitat del muntatge es va veure reflectit en l’aspecte mímic dels diàlegs del segon acte, que reforçava l’expressivitat gairebé fins a l’expressionisme amb una magnífica gestualitat dels intèrprets mentre sonaven els diàlegs prèviament gravats i amb les veus manipulades per tal de donar un caràcter de bogeria a aquest embolic vodevilesc que és el llibret d’aquesta opereta. Un caràcter que té el seu màxim exponent en el magnífic treball de l’actor i director Miguel Górriz en el seu omnipresent paper de Frosch, una veritable lliçó d’humor i expressivitat.
Igualment s’ha de destacar la prestació vocal i actoral del cor, reconeguts professionals del planter del Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell en la seva majoria. Un dels subratllats que no cal deixar passar per alt en aquesta producció és la sàvia i encertada elecció de la direcció artística del Festival pel que fa a intèrprets, amb una aposta clara i decidida pel gran planter de cantants dels Països Catalans, que integraven l’elenc amb unes prestacions excel·lents per a tots i cadascun dels nou rols principals. El matrimoni protagonista Eisenstein-Rosalinde va estar servit per dos cantants en estat de gràcia, el català Vicenç Esteve, que va recuperar la corda de tenor pensada per Strauss i apropiada posteriorment per grans barítons, i que va oferir totes les seves armes vocals i teatrals per defensar un paper de resistència escènica i canora amb qualitat, sense defallir des del trio inicial fins a l’escena de reconciliació de l’últim acte, que ens va fer pensar en la picada d’ullet mozartià que fa Strauss sobre l’infidel defensor de la fidelitat marital que constitueix el comte de Le nozze di Figaro. Maite Alberola va ser exemple de savoir faire, tot barrejant l’elegància de la seva posició social amb la picardia de la venjança femenina cantant la csárdás del segon acte amb una versió antològica.
L’Adele d’Elisa Vélez va ser absolutament perfecta en el pla vocal, amb les agilitats, l’emissió i el legato que exigeix aquest compromès rol de soprano lleugera en què no s’ha de perdre cap punt en la comicitat que ha de transmetre. Moments estel·lars van ser qualsevol de les seves tres àries repartides en cada acte, però en destaquem “Mein Herr Marquis”, del segon. El paper del tenor italià va ser una delícia en la veu i figura del tenor Albert Casals, des del moment de la serenata inicial, “Täubchen, das entflatert ist…”, igual que la professionalitat i bona presència escènica del baríton Carlos Daza en el seu Dr. Falke. El transvestit paper d’Orlovsky va anar com un guant per a la mezzo Laura Vila, amb una interpretació molt acurada i sense caure en el mal gust en la seva ària “Ich lade gern mir Gäste…”. Completant aquest generós elenc, s’ha de destacar el treball del baix Joan Sebastià Colomer com a Frank i Isabel Albadalejo com a Ida.
El prestidigitador que amb la seva batuta va saber encantar cor, orquestra i solistes va ser el valencià Daniel Gil de Tejada, que com a bon artesà musical sap que els bons resultats són fruit del temps, l’experiència i l’amor pel gènere, del qual és un gran exponent. Un repartiment de les millors veus catalanes de les últimes generacions lliurades en una opereta vienesa de grans exigències vocals i dramatúrgiques i amb uns resultats de notable alt.
Veient aquestes petites “floretes”, com deia el sant d’Assís, un s’alegra i s’adona que l’òpera i la cultura és necessària més enllà de les grans institucions o ciutats i que la resposta de la gent sempre serà positiva si se li ofereix qualitat.
Ens felicitem per poder-hi haver assistit i felicitem tots els que ho han fet possible, perquè continuïn sembrant i deixant florir més òperes, operetes, sarsueles, etc. a la bella illa d’Eivissa.
