LIFE VICTORIA. Christianne Stotijn, mezzosoprano. Joseph Breinl, piano. Sebastià Peris, baríton. Jesús López Blanco, piano. Obres de Brahms, Ravel, Schubert, Berg i Mahler. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU (Pavelló de Sant Rafael). 20 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Un festival que porti el nom de Victoria de los Ángeles ha de tenir, per força, una característica primordial: la humanitat. Aquesta premissa semblen tenir-la molt clara els impulsors i organitzadors d’aquest festival de lied, una mena de bombó de xocolata com els que l’empresa col·laboradora Lindt oferia en la copa de cava posterior al primer concert, divendres passat al Recinte Modernista de Sant Pau, a la qual eren convidats tots els assistents al recital de la mezzosoprano holandesa Christianne Stotijn.
L’experiència del LIFE Victoria –paraula recurrent del director artístic del festival, Enric Martínez-Castignani, però també molt adequada al context– és quelcom que va molt més enllà del simple concert. I així, creiem, ho entén el públic, selecte, que assisteix a aquests concerts. Situem-nos, d’entrada, en el Recinte –la paraula ja ho indica, no parlem d’una sala de concerts– Modernista de Sant Pau: un hospital on a principi de segle la gent anava a rebre cures físiques. El Pavelló de Sant Rafel, que ha substituït els llits per les cadires –molt còmodes, cal dir-ho–, està presidit per una fotografia impactant de l’aspecte que lluïa l’espai quan va ser concebut com a hospital. Avui dia, fent un paral·lelisme, hom no arriba al recinte per rebre-hi cures físiques, però potser sí emocionals, espirituals. I és que el lied sol tenir aquest efecte catàrtic, d’exposició sense miraments dels sentiments, d’allò que normalment el pudor convida a amagar però que a la fi ens fa a tots igual d’humans: l’amor, l’odi, l’enveja, la passió, el dolor, el consol, el gaudi… Aquestes emocions que la veu de Victoria de los Ángeles tan bé va saber evocar i que, a més, tot sovint eren un reflex del seus propis sentiments, les seves pròpies vivències. Arribar alliberat de prejudicis a un concert com aquest és, doncs, la millor de les opcions, sigui quin sigui el resultat final del concert.
Al LIFE Victoria tots els detalls estan estudiats fins al mil·límetre: la disposició i comoditat de les cadires, els delicats programes i la traducció de les cançons, l’acurada il·luminació ambiental (malgrat dificultar la lectura de les lletres), la breu i entenedora explicació prèvia, el tracte personalitzat dels organitzadors al públic, l’espai de comentari posterior al concert… Però quan tot això està sota control, pot passar que allò més intangible, precisament, el factor humà, pugui fallar o, si més no, trontollar. Això és el que va passar en el recital de Christianne Stotijn, i no pas per manca de voluntat de ningú. La mezzosoprano holandesa es va presentar en un visible estat de gestació que, pel que sembla, no li està facilitant la tasca professional, cosa que fa unes setmanes va obligar els organitzadors del LIFE Victoria a anunciar la baixa de la cantant com a professora a les masterclasses programades en el festival. Un estat de bona esperança que, com dèiem, la va fer arribar especialment cansada al concert a Barcelona. El mateix director artístic va anunciar que la cantant oferia el mateix programa que només dos dies abans havia interpretat al prestigiós Wigmore Hall de Londres. Aquest ritme de feina sembla haver minvat –fet del tot comprensible– les capacitats físiques de la cantant, cosa que va palesar el seu rendiment vocal, sobretot a la primera part, en la qual, tot cantant Schubert, va trigar massa a escalfar-se vocalment i es va copsar manca de control de l’instrument vocal. Cap al final, sobretot en la interpretació de Der Zwerg (El nan) o Im Abendrot (Al capvespre), la cantant va aconseguir suplir els desajustos vocals amb una interpretació i comunicació més efectius.
A la segona part, Christianne Stotijn –tot i continuar indisposada– va interpretar amb gran adequació estilística i més control vocal –amb un timbre molt més homogeni i ben col·locat– les quatre cançons d’Alban Berg programades, tot destacant-hi Schlafend trägt man mich in mein Heimatland (Dormint em porten) i Warm die Lüfte (Càlids els aires), cançons prèvies al desafiament atonal del compositor i, per tant, d’ambient decadentista vienès.
Els lieder del Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic dels nens) de Mahler són sempre una joia per escoltar en directe. La cantant en va escollir alguns dels menys habituals, com Zu Strassburg auf der Schanz (En el campament d’Estrasburg), Nicht wiedersehn (No tornar-la a veure) o Scheiden und Meiden (Comiat i absència), que la cantant va combinar amb d’altres més habituals i molt commovedors, com Das irdische Leben (La vida terrenal) –cantat amb exquisidesa– i Rheinlegendchen (Petita llegenda del Rin). En l’última cançó del programa, Urlicht (Llum primigènia), potser l’esperada amb candeletes per gran part del públic, la cantant es va excusar i va posar fi al concert sense interpretar-la, al·ludint a la indisposició que l’havia afectat al llarg del concert. Malgrat el disgust, s’entén que si no havia d’interpretar-la en condicions, finalment no ho fes.
El concert s’havia iniciat amb aquesta encertadíssima proposta del festival que és el LIFE New Generation, que permet el debut professional de joves cantants talentosos, com aquest baríton valencià de nom Sebastià Peris, que lluí una veu molt ben timbrada i encara de cos petit, però amb possibilitats. El cantant interpretà amb molt bon gust tres cançons de Johannes Brahms, Der Gang zum Liebchen (El camí cap a l’estimada), Die Mainacht (La nit de maig) i Von ewiger Liebe (D’amor etern), molt ben acompanyat pel pianista i becat de la Fundació Victoria de los Ángeles, Jesús López Blanco. En la darrera d’aquestes tres cançons cal destacar l’excel·lent construcció discursiva dels dos músics pel que fa al drama narrat per Joseph Wenzig i tan ben musicat per Brahms.
Les tres cançons de Don Quichotte à Dulcinée de Ravel són un tour de force vocal a vegades subestimades. Sebastià Peris va fer una bona primera aproximació a unes cançons que requereixen molt d’aprofundiment i una flexibilitat vocal posada al servei de l’exigent expressivitat demanada per Ravel, que el baríton encara no és capaç de crear, però que augurem que assolirà d’aquí a uns anys. Faltà empenta en la Chanson à boire, la Chanson romanesque no sonà prou romàntica i la Chanson épique demana molta més veu de cap i mixtures, sobretot cap al final. I és que el repertori de la cançó de concert és una carrera de fons, no de velocitat, com va demostrar Victoria de los Ángeles, i cal dedicar tota una vida a treballar-lo, com ella va fer, amb amor i devoció.
