SIMFÒNICS AL PALAU-FUNDACIÓ ÒPERA A CATALUNYA. Maribel Ortega, soprano. Laura Vila, mezzosoprano. Albert Casals, tenor. Gerard Farreras, baix. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados. Cor Ciutat de Tarragona. Coral Mixta d’Igualada. Orquestra Simfònica del Vallès. Xavier Puig, director. G. Verdi: Requiem. PALAU DE LA MÚSICA. 10 D’ABRIL DE 2022.
Malgrat que, amb la recuperació del cent per cent d’aforament a les sales, pot semblar que el retorn a la normalitat en l’àmbit dels espectacles és complet, hi ha produccions que, pel seu format, encara són costoses de materialitzar. És per això que la Simfònica del Vallès ha trigat dos anys a recuperar el Requiem de Verdi que havia programat l’any 2020 en el marc de la seva gira de Setmana Santa. L’obra, de les més grans i emblemàtiques del repertori, havia estat escollida per celebrar la desena edició d’aquesta trobada de corals amb la qual l’orquestra permet als cors afrontar partitures que no podrien fer en solitari, però després del silenci obligatori provocat per la pandèmia, l’any passat la producció encara va ser reduïda i això va obligar a canviar-ne el programa.
Feliçment, doncs, la missa de difunts que Verdi va completar el 1874 en honor d’Alessandro Manzoni a partir del projecte inassolit a la memòria de Rossini que ell mateix havia impulsat, veu la llum aquests dies i il·lustra la suma d’esforços de la Simfònica del Vallès i el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell, el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, el Cor Ciutat de Tarragona i la Coral Mixta d’Igualada, corals que en aquest cas no tan sols participen del projecte, sinó que el coprodueixen, cadascuna com a organitzadora d’un concert a la seva ciutat.
La grandesa de què parla el títol d’aquesta crítica, amb tot, no tan sols fa referència a les dimensions de la partitura verdiana ni al volum dels efectius aplegats, sinó també al nivell interpretatiu i, sobretot, l’emoció transmesa pels músics que hi participen. Al Palau de la Música, la gran massa coral va superar les dificultats d’estar repartida entre l’escenari, les galeries de l’orgue i els laterals del primer pis i va sonar compacta, contundent en els fragments que així ho demanen i exultant en el recurrent passatge “Dies irae” o a la temible fuga final. Tan sols, inevitablement, algunes entrades i veus internes van quedar velades en l’intens magma sonor d’aquests moments.
Ben escollit també el quartet solista, amb menció especial per al paper excel·lent de la soprano Maribel Ortega, vocalment esplèndida i a qui cal agrair un aplom i seguretat en escena que ja voldrien altres grans cantants que s’excusen amb gesticulació artificiosa davant les exigències de la partitura. Així mateix, va ser una agradable sorpresa descobrir el baix Gerard Farreras en un registre diferent dels rols operístics en què l’havíem vist fins ara.
L’orquestra, bregada com està en obres d’aquest calibre i coneixedora dels viaranys del Requiem de Verdi, va respondre al lideratge indiscutible de Xavier Puig, sense el qual, un cop més, res d’això no hauria estat possible. Més enllà de ser el director titular de la Simfònica del Vallès i del Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados, el director cerverí va sumar a l’entusiasme i la il·lusió dels cantaires el rigor necessari perquè el concert arribés a bon port i perquè no decaigui l’ànim en el decurs d’una llarga gira d’assajos i concerts com aquesta.
