ORLANDO PALADINO de J. Haydn. Il Giardino Armonico. Alasdair Kent, Emőke Baráth, Josh Lovell, Nuria Rial, Renato Dolcini, Krystian Adam, Natalia Rubis. Giovanni Antonini, director. LICEU. 29 D’OCTUBRE DE 2023.
El conjunt instrumental Il Giardino Armonico, que aquest diumenge, sota la batuta de Giovanni Antonini, va oferir al Liceu en versió concert l’òpera Orlando Paladino de Haydn, es troba ara mateix en procés de gravar la integral del compositor austríac. Parlem-ne: ¿té sentit, des d’una perspectiva netament artística –o sigui, deixant de banda les raons de tipus crematístic– gravar la integral d’un compositor? La gènesi d’una obra d’art no és comparable a la d’una mera peça d’artesania, que es fabrica en sèrie imprimint sobre una matèria preexistent, una mateixa estructura formal, tal com, segons l’expressió popular, es produeixen els xurros o les botifarres. L’artista, en canvi, projecta un moment integral –encara que esporàdic i fugaç– de la seva pròpia personalitat sobre els materials de l’obra a realitzar. Existeix una comunió molt íntima entre el moment vital per on passa l’artista i l’obra que fructifica en ell; no pot arrencar-se una obra d’un moment molt precís de la vida del seu autor. No existeix un art abstracte, asèptic, no vital. L’intèrpret musical ha de retornar a la vida el que en la partitura no és res més que un cadàver a l’espera de la resurrecció de la carn; i per això, ha d’acompanyar l’aprofundiment musicològic –que resulta absolutament indispensable com a condició material de qualsevol interpretació poètica– d’una infusió del propi alè sobre el fang que és la partitura. Aquesta manera de treballar, inevitablement, requereix maduració, aprofundiment, fer-se u amb l’experiència vital de la qual la partitura no és res més que una empremta, un vestigi, un rastre. Les més de cent Simfonies de Haydn no van ser compostes per ser interpretades l’una després de l’altra, com si es tractés dels episodis d’una sèrie d’aquestes que avui fabrica la indústria de l’entreteniment. El ritme de la producció industrial –que, d’altra banda, s’adapta molt bé al de la confecció de xurros o de botifarres– no coincideix amb el ritme de la maduració espiritual que requereix la gènesi d’una interpretació poètica i, per aquest motiu, tendim a sospitar del sentit, en termes estrictament artístics, de “les integrals”. –He gravat tot Haydn. –Molt bé, i què?
Dit això, és digne d’elogi l’objectiu de tornar als escenaris una òpera que, malgrat estar avui pràcticament oblidada, al segle XVIII va gaudir d’un èxit enorme. I també és digne d’elogi fer-ho a través d’una interpretació historicista vigorosa, enèrgica, que no cau en l’error de pretendre oferir “una peça de museu”. Com a nota una mica negativa, podríem dir que aquests èmfasis rítmics i acústics, que persegueixen l’encertadíssim objectiu d’eliminar qualsevol caràcter arqueològic de la interpretació, potser en algun punt van anar en detriment de la claredat i del preciosisme en els detalls: el vigor de les trompes, a l’obertura, per exemple, tapava en bona mesura la resta de l’orquestra, i la contextura contrapuntística es perdia una mica. D’altra banda, la visió general de la interpretació ens ha semblat encertadíssima; deu mil vegades això abans que la “serenitat” afectada d’alguns intèrprets historicistes que recorda la pau dels cementiris.
Sobre l’elenc vocal convé destacar la teatralitat dels intèrprets. Malgrat tractar-se d’una òpera en versió concert, fins i tot amb el seu posat físic i amb la cura en tot moment de la presència a l’escenari, els solistes van facilitar als espectadors de penetrar en aquest estrany drama heroicocòmic. Convé destacar, particularment, la soprano Emőke Baráth en l’exigent paper d’Angelica; va sortir airosa de les agilitats vocals exigides pel seu paper i, a més, amb molta musicalitat. Feia que semblés fàcil allò extremadament difícil. També Krystian Adam, en el rol de tenor buffo Pasquale, va desencadenar els aplaudiments del públic amb la seva ària “Ho viaggiato in Francia”, de dicció dificilíssima, i també amb la divertidíssima “Ecco spiano”, que exigeix al tenor usar el falset per executar algunes de les notes més agudes. Núria Rial va oferir una interpretació continguda i preciosista de la bruixa Alcina. L’Orlando del tenor Alasdair Kent contrastava amb l’Angelica de Baráth; el seu fraseig resultava pla, mancat d’imaginació.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
