L’HOLANDÈS ERRANT de Richard Wagner. Samuel Youn, Ricarda Merbeth, Benjamin Bruns, Dmitri Ivashchenko, Roger Padullés, Pilar Vázquez. Cor i orquestra titulars del Teatro Real. Direcció musical: Pablo Heras-Casado. Direcció d’escena: Àlex Ollé. TEATRO REAL DE MADRID. 26 DE DESEMBRE DE 2016.
Per Javier Pérez Senz
La monumental escenografia d’Alfons Flores, que situa l’acció de L’holandès errant al port de Chittagong (Bangla Desh), al cementiri naval on en condicions de treball miserables es desballesten grans vaixells mercants, és la clau que dóna sentit visual i teatral a la lectura del drama de Richard Wagner signada per Àlex Ollé (La Fura dels Baus) i que el Teatro Real de Madrid ofereix sota la direcció musical de Pablo Heras-Casado.
De fet, Ollé dinamita la tradicional iconografia wagneriana, excepte en un element clau que l’orquestra evoca des de l’inici de l’obertura fins a la mort de Senta: el mar, que veiem dessecat en un lloc conegut com “l’infern a la Terra”. Entre residus contaminants, explotació, deixalles i tones de sorra, emergeix al final la llum redemptora del somni de Senta.
Un Holandès fantasmal que busca la seva salvació en un espai que el mateix Ollé defineix com a “desert industrial surrealista”. Si acceptes aquestes regles de joc visual i oblides completament el paisatge romàntic poblat de mariners nòrdics fornits –en els seus cants més festius un altre fantasma, el de Bollywood, hi treu el nas perillosament–, el muntatge funciona amb força teatralment. L’inici del espectacle, estrenat fa dos anys a l’Opéra National de Lió, intimida per una escenografia impressionant, animada per les imatges d’un audiovisual de Franc Aleu que evoca la fúria del mar.
Hi ha efectisme, sí, i concessions evidents a aquesta obsessió furera d’épater el públic amb un desplegament de mitjans poderós, però en l’essencial la proposta d’Ollé manté vives les claus del drama en un espectacle magnífic que aconsegueix el punt culminant en la transfiguració musical, d’una intensitat musical apassionant.
Hi ha molts encerts en la direcció musical de Pablo Heras-Casado, especialment una atenció especial als colors orquestrals, als contrastos dinàmics i a la progressió dramàtica; també hi ha desencerts, fruit de la seva poca experiència en aquest repertori, que provoquen caigudes de tensió en algunes escenes de l’òpera. Però el balanç, amb especial inspiració als moments de més lirisme, és summament positiu.
La poderosa Senta de Ricarda Merbeth va ser el punt fort d’un repartiment un pèl irregular que, per fortuna, va estar a gran altura en els dos papers estel·lars, amb l’emotiu i segur holandès de Samuel Youn. Tots dos van complir, encara que amb fissures en l’emissió, en les seves escenes crucials: la soprano va treure gran partit dramàtic de la “Balada” i Youn va mantenir la intensitat en el seu crucial “Monòleg”, amb un cant valent ben matisat; i el seu gran duet va ser una de les escenes més emocionants.
Poc rellevant, per la seva monotonia, el Dalant de Dmitri Yvashchenko i molt irregular l’Erik de Benjamin Bruns; correcte, encara que d’aguts massa pàl·lids, Roger Padullés en el paper de timoner i molt notable actuació de Pilar Vázquez fent una Mary de gran relleu. Magnífic vocalment i escènica el cor del Teatro Real (Intermezzo), sota la direcció d’Andrés Máspero.
