PALAU 100 GRANS VEUS. Xavier Sabata, contratenor. Armonia Atenea. Dir.: George Petrou. Obres de J. F. Händel, A. Vivaldi, J. A. Hasse, N. A. Porpora i F. Cavalli. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE JULIOL DE 2015.
Per Marc Busquets Figuerola
El Palau de la Música Catalana ja ens té avesats a començar la temporada del Palau 100 pel mes de juliol i ho fa normalment amb alguna de les veritables perles de l’any, com va ser el concert de l’Staatskapelle de Berlín dirigida per Daniel Barenboim interpretant magistralment obres de Wagner i Elgar el dia 6 passat, i el dedicat a Verdi l’endemà, també amb els mateixos director i formació musical. A més, com a novetat d’enguany, el Palau ha presentat aquest juliol un nou cicle dedicat a les grans veus, que inclou primeres espases del panorama operístic actual –com són Juan Diego Flórez, Rolando Villazón i Matthias Goerne, entre d’altres– i que situa el Palau també al centre de l’activitat lírica de la ciutat.
L’encarregada d’obrir aquest cicle havia de ser Anna Netrebko, que, acompanyada pels seus friends Aleksandr Antonenko, Ekaterina Gubanova i Ildar Abrazakov, prometia, després de l’impressionant concert del desembre passat, una inauguració de pes. No obstant això, la cancel·lació sobtada i no gaire clara de la diva unes 48 hores abans del concert ens va deixar a tots sense Netrebko ni friends, i va passar la responsabilitat d’obrir el cicle al contratenor català Xavier Sabata. Potser una inauguració menys glamurosa, però també del tot adient amb l’esperit de la casa, responsabilitat a la qual Sabata no va decebre.
El contratenor nascut a Avià (Berga) va oferir un programa ambiciós centrat bàsicament en àries de Georg Friedrich Händel i d’Antonio Vivaldi, acompanyat per la formació grega Armonia Atenea, dirigida per George Petrou. Fet que, de manera involuntària i indirecta, ens va recordar sanament que el país hel·lè és capaç d’iniciatives amb resultats meravellosos, malgrat que el bombardeig mediàtic i polític que està vivint ens vulgui convèncer de tot el contrari. També caldria recordar més sovint que sense Grècia segurament no hi hauria hagut ni Vivaldi ni Händel, ni probablement contratenors. Però això ja és una altra història.
El concert va anar de menys a més i començà amb el Concerto grosso en Fa major de Händel interpretat per l’Armonia Atenea de manera una mica feixuga, però que ràpidament va anar escalfant l’engranatge fins a oferir uns tercer i quart moviments de bon nivell. Tot seguit, Sabata cantà “Men fedele e men constante” d’Alessandro de Händel amb bona execució, però d’expressió una mica monòtona; el mateix es pot dir de l’ària i el recitatiu de Giulio Cesare “Dall’ondoso periglio… Aure, deh per pietà”. El nivell general del concert pujà significativament amb la interpretació del Concert per a dos violins en La menor de Vivaldi, del qual cal destacar la vivesa interpretativa dels violinistes Sergiu Nastasa i Otilia Alitei i l’àgil direcció de Petrou. Semblava una mica arriscat interpretar l’ària “Fammi combattere” d’Orlando de Händel abans de “Gelido in ogni vena” de Farnace de Vivaldi, ja que la primera, plena d’agilitats, sembla a priori més espectacular per tancar la primera part d’un concert. No obstant això, Sabata va encertar-ho de ple: si a l’ària d’Orlando va estar prou bé, va ser en l’ària de Farnace que va desplegar tots els seus recursos i matisos vocals, tot explotant al màxim el pathos que té aquesta meravellosa ària i guanyant-se el favor del públic ja al final de la primera part.
La segona meitat del concert començà amb l’exquisit Concert per a mandolina en Sol major de Johann Adolf Hasse, interpretat de manera delicada i curosa per la formació grega i el seu solista Theodoros Kitsos. Tot seguit, Sabata cantà l’ària “Minacciami, non ho timor” d’Amadigi di Gaula de Händel amb gran gust, riquesa de matisos i recursos vocals sobrats, com obrir una nota de pianissimo a forte amb molt bon ús del fiato. En aquesta mateixa línia va interpretar l’ària d’Agrippina “Otton Otton / Voi che idute il mio lamento” amb una expressivitat similar a la que exhibí en “Vibra cortese amor” d’Alessandro, totes dues de Händel i interrompudes per un altre exquisit concert de Vivaldi, en aquest cas el Concert per a fagot en Mi menor. Per cloure el concert, el contratenor oferí una ària menys freqüent, com és “Tu spietato no farai” d’Ifigenia in Aulide de Nicola Antonio Porpora i la propina d’una ària una mica anterior al repertori ofert durant el recital “Delizie contente” d’Il Giasone de Francesco Cavalli. El públic assistent al concert aplaudí vivament el contratenor, tot confirmant dues coses: la primera, el bon estat vocal de Sabata, i la segona, el fenomen dels contratenors al nostre territori, que apleguen amb èxit un bon públic en cada una de les seves aparicions.
