PETIT PALAU CAMBRA-SCHUBERTÍADA BARCELONA. Marta Mathéu, soprano. Francisco Poyato, piano. Obres de Schumann, Toldrà i Montsalvatge. PETIT PALAU. 1 DE JUNY DE 2022.
És sabut que Marta Mathéu és una de les millors cantants de la seva generació i del nostre país en aquests moments; per tant, assistir a un concert seu és anar sobre segur a gaudir del repertori escollit per la soprano i, en tot cas, a comprovar-ne l’estat vocal en cada moment precís.
En aquesta ocasió, per al recital de lied al Petit Palau –organitzat en coproducció amb l’Associació Franz Schubert i el Centro Nacional de Difusión Musical–, la tria consistia en tan sols tres autors –Schumann, Toldrà i Montsalvatge–, suficients per mostrar la versatilitat d’un instrument que sabem que també s’adapta perfectament i amb facilitat camaleònica a altres gèneres, com l’òpera i l’oratori.
El programa va començar amb una selecció de tretze lieder –la meitat del cicle– de Myrten, op. 25, l’obra que Schumann va compondre com a regal de noces per a Clara, tal com recordaven les notes de Sílvia Pujalte al programa de mà –sortosament, els textos i les traduccions sí que estaven disponibles en paper. La tria va permetre, tant gaudir i reconèixer-ne alguns de molt cèlebres (“Widmung”, “Der Nussbaum”, “Die Lotusblume”, “Du bist wie eine Blume”), com descobrir-ne d’altres, menys coneguts, com “Aus dem hebräischen Gesängen”, que van obligar puntualment la soprano a explorar el registre greu com no li havíem sentit mai. En l’esforç d’afrontar una sèrie tan llarga de peces en alemany i poc habituals del repertori, Mathéu va estar excel·lentment acompanyada per Francisco Poyato al piano i va comptar amb el faristol com a xarxa de seguretat.
Soprano i pianista van fer una pausa relativament llarga en relació amb la durada total del concert, però comprensible en tractar-se d’una vetllada en què eren els únics protagonistes.
A la segona part, va ser un encert invertir l’ordre dels dos blocs que estaven anunciats –i fer primer Montsalvatge i després Toldrà–, i una llàstima que el faristol no desaparegués de l’escenari a l’hora d’interpretar les Cinco canciones negras (¿va ser aquest, potser, el motiu del canvi?). Tot i que Mathéu és una cantant histriònica com poques i li encanta això de posar-se en la pell de personatges com més exòtics millor, va estar excessivament pendent de les partitures –excepte al “Canto negro”, on la velocitat de la peça no li ho hauria permès– i no va poder aprofitar al màxim l’oportunitat que li brindaven aquestes cançons de deixar-se anar. Si alguna obra del programa requeria estar lliure de cotilles, era precisament aquesta.
Era de preveure que les cinc cançons de Toldrà es trobessin entre el millor del concert, i la realitat no va decebre. Mathéu coneix amb tant de detall aquestes peces, en diu el text amb tanta cura i la seva veu s’hi adequa tan bé, que hi ha assolit l’excel·lència d’interpretació i les versions que n’ofereix són sempre antològiques.
Tant Mathéu com Poyato jugaven a casa –es va notar en l’efusivitat dels aplaudiments des de l’inici de la vetllada– i, com que saben que el públic no es cansaria mai d’escoltar-los, van afegir la Cançó incerta com a propina. I encara més, com que les cançons de Toldrà, belles com són, no solen ser esclatants, van repetir el “Canto negro” per culminar el recital.
