Jaume Biarnés: Quina relació hi ha entre els macarrons amb formatge i Beethoven?
Les millors receptes per gaudir amb la música de tots els temps
155 pàgines
Rosa dels Vents. Barcelona, 2018
El títol frívol del volum –¿criteri de divulgació editorial?– no fa justícia a la profunditat del llibre que tenim entre mans. Perquè la relació entre Beethoven i els macarrons amb formatge és simplement que al geni de Bonn li agradava aquest plat. I això és quelcom que pràcticament qualsevol musicòleg llèpol o historiador de la cuina melòman pot afirmar amb poc mèrit.
En canvi, el llibre escrit per Jaume Biarnés en té molt, de mèrit. No sols per l’ecologia de la prosa que utilitza, sinó perquè el contingut del llibre alimenta sense enfarfegar en cap moment. I a això (que no és poc), s’hi pot sumar encara un altre mèrit: el de quasi inaugurar una tradició literària, amb un gènere híbrid entre el llibre de receptes, l’assaig de música, l’anecdotari simpàtic i el breviari de sentit comú. I això són trets que el situen en la línia d’il·lustres gastrònoms predecessors seus de casa nostra, com ara Manuel Vázquez Montalbán o Néstor Luján, amb qui Biarnés comparteix el fet de tenir, a més, una vastíssima cultura.
La principal diferència amb Luján o Montalbán, però, és que Biarnés no és literat, sinó cuiner. Però un cuiner que té no sols la tècnica i el savoir faire d’haver treballat cinc anys al costat de Ferran Adrià (que signa un pròleg exquisit) i d’haver liderat un projecte com la Fundació Alícia, sinó que té una capacitat comunicadora extraordinària. Per això el llibre és llaminer de mena a l’hora d’exposar 28 receptes a mode de plat principal, precedides per un entrant gustosíssim de llegir sobre la relació que té aquest plat amb el món musical i rematades per postres amb una proposta d’audició. Més enllà dels canelons Rossini o dels carusos, i només per obrir boca, vet aquí una petita mostra en forma de llista d’ingredients, d’allò que trobareu al llibre:
- L’intrigant diàleg entre Auguste Escoffier (creador de la cuina clàssica) i la soprano Nellie Melba, arran de les postres que porten el seu nom.
- El perquè dels deliris austríacs per la xocolata i la seva relació amb les xicres i el Born.
- La continuïtat entre l’Stradivarius de Sarasate regalat per Isabel II, Sherlock Holmes i el xef Teodoro Bardají, creador d’uns ous remenats amb arròs i ronyons.
- La connexió entre Ron Wood (guitarra dels Rolling), La traviata i el pa de pessic.
I podríem seguir així, amb un munt d’ingredients més, la qual cosa fa pensar que el llibre de Biarnés hauria de ser de lectura obligada per a tot músic a qui interessi mínimament allò que menja; i per a tot cuiner a qui interessi mínimament allò que escolta. Perquè, fàcil i ràpid de llegir, és tanmateix una lectura d’aquelles que deixa empremta. Com un consomé (que en paraules de Biarnés és “l’expressió essencial i sublimada de la cuina líquida. El súmmum dels aliments reconfortants”) com el que li agradava degustar a Verdi.
Com a bon cuiner, Biarnés ha calculat molt bé les proporcions de cada element del llibre. I així, la degustació de cada història i de cada recepta (amb humor i desimboltura a cada pàgina) deixa sempre satisfet, però amb l’estómac sempre obert a un plat més.
