FESTIVAL LLUMS D’ANTIGA. Ensemble O Vos Omnes. Xavier Pastrana, direcció. J. S. Bach: Motets, BWV 225-230. SANT FELIP NERI. 16 D’ABRIL DE 2024.
L’Ensemble O Vos Omnes, dirigit per Xavier Pastrana, ha inaugurat la sisena edició del Festival Llums d’Antiga que, sota el paraigua de L’Auditori, s’ha convertit en una cita ineludible per als amants de la música antiga a Barcelona i que s’allargarà fins al 30 d’abril amb sis concerts en tres edificis medievals de Barcelona: la basílica dels Sants Just i Pastor, l’església de Sant Felip Neri i el monestir de Sant Pau del Camp.
La formació coral catalana va mostrar que es troba en un estat de forma extraordinari. Les setze veus que formen O Vos Omnes van oferir a l’església de Sant Felip Neri els sis Motets, BWV 225-230 de Johann Sebastian Bach al costat de tres instrumentistes i van tornar a demostrar que són, indubtablement, un dels conjunts vocals més rigorosos de casa nostra. La cosa, però, no va ser fàcil. A la dificultat intrínseca d’aquesta música de Bach, en què cal trobar l’equilibri perfecte entre polifonia, jocs de veus i expressivitat, el conjunt de Pastrana i el mateix director van haver de lluitar amb una acústica gens agraïda.
Des del primer motet, Der Geist hilft unser Schwachheit auf, BWV 226, amb què van arrencar, Pastrana va haver de fer mans i mànigues per trobar el so adequat. En els seus Motets, Bach juga amb les veus d’una manera extraordinària, però per copsar la complexitat d’aquestes quatre, cinc o vuit veus cal una nitidesa acústica finíssima que no es va donar i va fer que el so, almenys a mitja església, arribés enterbolit i confús, sense poder escoltar amb claredat les diferents veus, tapades a més a més per la veu d’una soprano que destacava per sobre tot el conjunt. Una llàstima, ja que, si per alguna cosa es caracteritza O Vos Omnes, és per la seva elegància en el fraseig, una riquesa tímbrica impressionant i un control de l’afinació absolut que sí que vam poder escoltar en els moments més lents, com al coral d’aquest Motet o a l’ària del Komm, Jesu, komm, BWV 229.
Conscient del problema, Pastrana va jugar amb els elements i al lluminós i contrapuntístic Lobet den Herrn, BWV 230, els tenors van guanyar en presència amb un “Al·leluia” final de gran efecte. A la segona part les coses van millorar notablement –sempre amb referència a l’acústica– i el conjunt va anar superant amb virtuosisme els esculls d’uns Motets la principal dificultat dels quals és trobar l’equilibri entre la polifonia i l’expressivitat.
En aquest sentit, el Motet 227, Jesu, meine Freude, va transitar per la gravetat exigida, amb un “Gute Nacht, o Wesen” d’un altre món, magnífic i intimista, i amb uns magnífics corals a l’inici i final d’aquest monument musical de lloança a Déu.
Les veus dels baixos van sonar amb contundència al Fürchte dich nicht, ich bin bei dir, BWV 228, i a la fuga final del Singet dem Herrn ein neues Lied, BWV 225; va ser un final gloriós per a un concert que hauria pogut ser una autèntica meravella i que l’acústica de Sant Felip Neri va impedir-ho. Esperem que els responsables de L’Auditori en prenguin nota.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
