PALAU BACH – NADAL AL PALAU. Miriam Feuersinger, Kristen Wittmer, Alex Potter, Thomas Hobbs, Stephan MacLeod. Netherlands Bach Society. Alex Potter, director. Obres de Schein, Michael, Nicolai, Strungk, Lassus, Kuhnau, Hammerschmidt i Magnificat de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE DESEMBRE DE 2023.
El contratenor britànic Alex Potter, que ja havia seduït el públic del Palau de la Música en un parell d’actuacions anteriors, va tornar a ser convidat a la sala modernista per dirigir, al capdavant de la Netherlands Bach Society, un programa de música barroca alemanya que tenia com a principal atractiu el Magnificat de Bach.
Encertadament, per contextualitzar aquesta obra emblemàtica, escrita fa exactament tres-cents anys per al primer Nadal de Bach a Leipzig i que ocupa per mèrits propis un lloc destacat en el corpus de la música occidental, la primera part del concert va consistir en una selecció d’obres cronològicament anteriors, de compositors com ara Scheino Kuhnau –que va precedir precisament Bach en el càrrec de Kantor a l’església de Sant Tomàs.
L’audició va arrencar amb un quintet vocal ubicat a la penombra al segon pis del Palau, que va anar alternant amb la reduïda formació orquestral, disposada a l’escenari, un enfilall de cants gregorians i danses instrumentals de Schein, fins que els cantants van baixar per situar-se al costat dels músics i afrontar llavors obres de Nicolai, Strungk, Lassus i Kuhnau en un crescendo de plantilla i d’intensitat, enterbolit només –un vespre d’hivern més– per un crescendo paral·lel d’estossecs dels espectadors.
Potser aquesta va ser la causa d’una certa desconcentració que es va contagiar als músics al moment de saludar i abandonar l’escenari, tant al final de la primera part del concert com de la segona.
Després de la pausa, el grup –de tan sols deu cantants i una vintena d’intèrprets– va encadenar un breu motet d’Andreas Hammerschmidt amb un cant gregorià i l’esperat Magnificat bachià, que van oferir en la seva primera versió, és a dir, incloent-hi quatre himnes o interpolacions corals propis de la litúrgia de Nadal però aliens al text de Lluc del Magnificat –Vom Himmel hoch, Freut euch und jubiliert, Gloria in excelsis Deo i Virga Jesse floruit–, a més del text de Lluc. Tot i que havien estat prohibides al Leipzig de l’època, hi va haver una llarga tradició d’incloure-les abans que Bach mateix les eliminés també de la seva obra el 1733, en la segona versió, en què també va canviar la tonalitat del Magnificat a Re major.
Amb les deu veus disposades en una fila i separades en dos cors, la interpretació que en va dirigir Potter –des del quintet de la dreta, del qual sortien els solistes– es va caracteritzar per una austeritat extrema i el rigor a l’hora d’abordar tots els matisos, tant del text com de la música, que la partitura demana. La recerca de l’essència barroca de l’obra es va traduir en una lectura molt allunyada de les versions romàntiques i romantitzants a què estem més acostumats, sobretot pel que fa a volum sonor –les deu veus no van anar més enllà del forte en alguns punts, potser insuficient en una sala com el Palau. Qui més va destacar, a més de Potter, va ser el tenor Thomas Hobbs.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
