El Messies (versió del 1754) de G. F. Händel. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, orgue i clavicèmbal. Ensemble O Vos Omnes. María Hinojosa. Jordi Domènech. Lluís Vilamajó. Pau Bordas. Dir.: Xavier Pastrana. L’ATLÀNTIDA DE VIC. 21 de desembre de 2014.
Per Adrià Santasusagna i Judit Muñoz
Si existeix una obra que s’interpreti dia sí, dia també, aquesta és El Messies de Händel. Fins i tot el menys melòman sap xiuxiuejar-ne l’“Hallelujah” final. Això sí, hi ha maneres i maneres d’interpretar aquest clàssic musical. Quan hom parla d’El Messies s’imagina una gran producció, amb centenars de cantaires damunt l’escenari, i amb un so potent i grandiloqüent. Pocs s’imaginen una producció senzilla i alhora excel·lent com la que es va poder sentir a L’Atlàntida de Vic amb l’Ensemble O Vos Omnes i el conjunt instrumental Vespres d’Arnadí, tots sota la direcció de Xavier Pastrana. Una vintena de veus que van aconseguir una sonoritat i un timbre homogeni en totes les seves cordes. Les dinàmiques corals, executades a la perfecció, mostraven l’essència del barroc: fer fàcil una peça d’alta dificultat interpretativa. Tot amb un anglès ben pronunciat i articulat. Una càlida i correcta María Hinojosa i un expressiu Jordi Domènech van protagonitzar un dels moments més intensos de la nit amb el “He shall feed his flock” de la primera part, en què, tot i no ser un duet, van aconseguir evidenciar la unió de la interpretació conjunta. Lluís Vilamajó va brillar en la complicada ària “Ev’ry valley shall be exalted” amb una ornamentació interpretada amb una claredat que va saber crear un clima comú entre cantant i públic. Un Pau Bordas molt segur va fer lluir la seva veu, de gran presència, amb una coloratura destacable. L’orquestra, amb un excels Dani Espasa a l’orgue i clavicèmbal, va mantenir l’interès musical fins a la darrera nota i va demostrar una gran capacitat d’acompanyament en les àries de solista i els cors. Xavier Pastrana, amb un gest minimalista i clar, va saber plasmar amb un treball precís i bon gust musical la naturalesa i la senzillesa originària de l’obra que Händel va estrenar el 1742 a Dublín. Una interpretació fidel i brillant, que s’allunya de manera encertada de l’estereotip dels “Messies participatius” i que ens deixa una de les millors versions que se n’han ofert darrerament al nostre país.
