TEMPORADA OBC. Cor Lieder Càmera. Cor de Cambra Anton Bruckner. María Hinojosa, soprano. Mireia Pintó, mezzosoprano. Alejandro del Cerro, tenor. Josep-Ramon Olivé, baríton. Dir.: Kazushi Ono. El Messies de G. F. Händel L’AUDITORI. 13 DESEMBRE DE 2019.
Si d’un oratori dins la història de la música, en podem trobar infinitat de versions, concepcions musicals i punts de vista interpretatius, aquest és sens dubte El Messies de Händel. Des de versions “historicistes” amb un nombre reduït de mitjans i tècniques interpretatives barroques, fins a aquelles “romàntiques” en què el nombre de components i d’instruments orquestrals moderns es van convertir fins als anys setanta en únic referent, o fins i tot les versions amb “cors participatius” tant en boga aquests dies en diferents ciutats europees, l’oratori de Händel ha rebut en el decurs de la història una disparitat ingent de criteris interpretatius.
Punts de vista diferents i que en el decurs de la història ens han deixat versions tan variades, i totes referencials, com les de Karl Richter, Raymond Leppard, Paul McCreesh, Trevor Pinnock, John Eliot Gardiner, Colin Davis…, extretes d’un llarguíssim catàleg. I en un moment en què solen imposar-se les versions segons criteris historicistes, l’OBC, sota la direcció de Kazushi Ono, solistes vocals i un cor que reunia les veus del Lieder Càmera i el Cor Bruckner, ens proposava una versió que a priori calia considerar, pels criteris instrumentals, com “romàntica”. Amb un Auditori que presentava la nit del divendres un ple pràcticament absolut, Ono en va oferir una versió que en línies generals va resultar tremendament lenta, especialment el segon apartat de l’Oratori dedicat a la Passió. Tampoc no va excel·lir en els aspectes referents a l’emotivitat interpretativa, ni va caure en un excés de colors enlluernadors en alguns moments determinats, com en el famós “Al·leluia” o el darrer “Worthy is the Lamb”, coronat amb la monumental fuga de l’“Amen”. Ono va optar per una versió controlada, en què dins els tres apartats de l’obra (Naixement, Passió, Ascensió) es ressaltessin les particularitats expressives i narratives de cadascuna de les parts, sota un criteri musical sempre equilibrat. No cercava l’efecte, el contrast, els clarobscurs… Tot avançava com una línia homogènia i atorgant a la versió un remarcable sentit narratiu ajudat per l’absència de retalls tant en àries com en apartats corals que solen sovintejar en tantes versions en directe. Davant la fortalesa orquestral que disposava Ono, la seva versió no va incidir en el matís de timbres, sinó en la calidesa, amb un treball més que lloable en totes les seccions i amb un esment especial al trompeta solista, impecable en totes les intervencions.
Bon treball dels cors, equilibrats, nítids en l’afinació, a moments mancats de la potència que demana una sala de dimensions com L’Auditori, però que en general va respondre a totes les exigències de l’obra, especialment en els fugats. Cal destacar el treball dels solistes. Impecable María Hinojosa, tot mostrant una veu molt més adient per la seva tremenda expressivitat i estil interpretatiu amb les versions historicistes, amb un refinament en el fraseig digne d’elogi. Mireia Pintó va suplir la potència vocal –a moments el seu volum resultava excessivament pàl·lid– per un lirisme subtil i delicat, i el tenor Alejandro del Cerro va estar seguríssim en totes les intervencions, amb una lluminositat vocal del tot remarcable. Menció a part requereix el treball de Josep-Ramon Olivé, impecable en les àries “Why do the nations so furiously rage” i “The trumpet shall sound”, afrontant amb claredat de dicció i fortalesa de projecció el seu pas per ambdues àries.
En resum, un Messies del qual esperàvem, al tenor dels mitjans orquestrals, una interpretació més espectacular, més dinàmica i emfatitzada, però que Ono ens va oferir en la seva vessant més intimista.
Imatge destacada: obtinguda a https://www.facebook.com/liedercamera
