ANY JOAN CARLES I AMAT. Hopkinson Smith, llaüt renaixentista i guitarra de cinc ordres; Sílvia Bel, recitadora dels Aforismes de Joan Carles i Amat. Obres de Joan Ambrosio Dalza, Francesco Spinacino, Pierre Attaignant, Anthony Holborne, Gaspar Sanz. MUSEU DE LA MÚSICA. 25 DE SETEMBRE DE 2022.
Joan Carles i Amat (Monistrol de Montserrat, 1572-1642) és, encara avui, 450 anys després del seu naixement, un gran desconegut. Aquest humanista –igual que un càntir– es pot agafar per molts cantons: era metge i tractadista de medicina de fama europea; autor d’una col·lecció de Quatre-cents aforismes catalans d’àmplia difusió a casa nostra (alguns exemples especialment saborosos: “Quan voldràs xuclar un ou, no fasses aquell clo clou”, “Qui menja sens treballar, si no és ric, té de robar”, “Lo bobo tot ho sap fer, fins al temps del menester”); també era un guitarrista amateur, que més enllà de la seva perícia en la pràctica de l’instrument, escrigué el primer tractat de guitarra de cinc ordres, que circulà per tot Europa. Aquest darrer aspecte és l’incentiu que serví als organitzadors de l’Any Joan Carles i Amat per confegir el concert de llaüt i guitarra espanyola de cinc ordres que Hopkinson Smith oferí diumenge passat al Museu de la Música de Barcelona. El repertori interpretat comprenia obres del segle XV al segle XVII.
De la interpretació de Hopkinson Smith –que va oferir la major part del concert amb el llaüt, i reservant la guitarra únicament per a les obres de l’aragonès Gaspar Sanz–, en destacarem tres aspectes, que són, en el fons, tres cares d’una mateixa realitat. En primer lloc, la claredat impressionant de la polifonia –les diverses veus s’entrellaçaven en un contrapunt transparent, tot generant plans sonors diferenciats. En segon lloc, la riquesa retòrica: el teixit musical es descabdellava orgànicament d’acord amb la seva naturalesa de discurs, amb instants d’apassionament, de serenor, de dubte, de fantasia, de dansa, et sic de caeteris. En tercer lloc –i en estreta relació amb el punt anterior– convé assenyalar l’elasticitat del tempo: no s’emmotllava la música a un compàs metronòmic, marcat per un artefacte mecànic extern al contingut musical de l’obra; ben al contrari, Hopkinson Smith extreia el tempo de la pròpia retòrica de la peça, de les exigències inherents al contingut. No era, el tempo, un a priori absolut, sinó quelcom que es construïa en el desplegar-se del discurs. El llaütista novaiorquès evidencià que sabia perfectament quelcom que tants intèrprets de música antiga ignoren: que el rubato no és un invent dels romàntics.
La multitud de recursos expressius desplegada per Hopkinson en la seva interpretació contrastava amb la dicció uniforme i desmenjada de Sílvia Bel, que no sabé encertar el registre en la lectura d’uns aforismes tan populars, saborosos i, en alguns punts, picants com els de Carles i Amat.
