FESTIVAL DE TORROELLA. Kristian Bezuidenhout. Freiburger Barockorchester. Gottfried von der Goltz, concertino i director. Obres de Mozart i Johann Christian Bach. AUDITORI ESPAI TER (TORROELLA DE MONTGRÍ). 21 D’AGOST DE 2024.
Si el Festival de Torroella de Montgrí era inaugurat al juliol per formacions orquestrals (primer l’OBC, seguida de Vespres d’Arnadí), el penúltim capítol comptava amb un altre conjunt. L’Orquestra Barroca de Friburg de Brisgòvia tornava al Baix Empordà amb un programa centrat en Mozart, encapçalada pel (forte)pianista australià Kristian Bezuidenhout. Veracitat interpretativa, instruments d’època i virtuosisme pianístic eren alguns dels principals reclams d’aquesta recta final; un programa simètric, format per una simfonia i un concert a cada part.
En concret, es van interpretar la Simfonia núm. 29, en La major, el Concert per a piano núm. 17, en Sol major, i el Concert per a piano núm. 9, en Mi bemoll major del mestre de Salzburg. L’altra obra, la Simfonia en Sol menor, op. 6 núm. 6 de Johann Christian Bach, va suposar una extensió del fil conductor, donat el context en què un Mozart de vuit anys, que ja era tot un virtuós dels teclats el 1764, i el “Bach de Londres” van coincidir a Anglaterra, i sent aquest una gran influència sobre ell.
La proposta de música antiga de l’edició d’enguany ha estat novament generosa, convertida ja en un dels trets característics que distingeixen el Festival de Torroella d’altres festivals locals. Si bé Mozart no sol ser un autor interpretat “històricament”, quan sí que se’n fa l’experiència resulta particular. Amb un pianoforte involucrat i un especialista de primer nivell com Bezuidenhout, es van poder copsar no tan sols les similituds amb els instruments predecessor i successor –clavicèmbal i piano, respectivament–, sinó sobretot les grans diferències amb aquest últim: disseny, so, paper dins de l’obra, i interpretatives (les més subtils): posició dels canells, de les cames, digitació, etc.
El debut del solista va deixar bones sensacions i la interpretació no va tenir gaire marge de millora. Mantenint les cadenze originals, Bezuidenhout aposta per la fidelitat creient que Mozart, tal com sonava dos segles i mig enrere, és suficient per seguir sent admirat. I no s’equivoca. Sobre la integració amb l’orquestra, amb la qual ja ha gravat tots dos Concerts, es pot dir que va estar completament aconseguida a tots els nivells, tret de la merament sonora, on la presència del fortepiano en els tutti “harmònics” va ser quasi imperceptible –és a dir, quan l’instrument reforça l’orquestra amb acords directes o arpegiats, com en l’antiga tècnica barroca del continu. Tot i aquest detall minúscul, les intervencions de Bezuidenhout, ja en el sentit “solista”, van estar sempre avalades per unes mans molt segures, coneixedores de la partitura i de l’orquestra, amb la qual ha col·laborat en nombroses ocasions.
Amb mirada intensa i concentrada, l’australià va mostrar un gran domini del seu instrument, còpia d’un Walter & Sohn del 1802, amb molta cura de les dinàmiques, especialment en els moviments interns i lents, on es va apreciar un control quirúrgic dels “pedals” –uns discrets mecanismes controlats pels genolls. Del primer Concert va destacar la naturalitat dels finals de frase en les intervencions solistes, i especialment la cadenza de l’“Allegro” i el virtuosisme del tercer moviment, on el convidat va lluir la seva millor mà esquerra. Del segon Concert (el núm. 9, en Mi bemoll major), van sobresortir els diàlegs amb l’orquestra en el primer moviment i la sensibilitat interpretativa del solista a l’“Andantino” central, que va donar alguns dels millors moments del concert, i fragments puntuals de virtuosisme del tercer, sempre amb gran mesurament dels ornaments. Va regalar com a llaminadura l’Allemande en Do menor, KV 399 –de les poques suites que Mozart va compondre; un gènere ja força en desús al seu temps– amb una gran sensibilitat i atenció al contrapunt, que va tancar el concert amb una ovació merescuda.
En les simfonies es va poder apreciar la sincronia d’una orquestra que es coneix bé a si mateixa, i el concertino i director Gottfried von der Goltz va evitar en tot moment ser un guia jeràrquic, tot deixant que el conjunt es dirigís sol entre mirades. La rugositat i la calidesa de les cordes de tripa es va percebre sobretot als staccati i l’acústica de l’espai va jugar a favor de l’intimisme històric d’aquesta orquestra de cambra. Per a la segona Simfonia (la número 6 de Johann Christian Bach), els motors ja estaven ben escalfats i deixant enrere algunes lleugeres imperfeccions –les sempre delicades trompes naturals– de la primera Simfonia de Mozart i intentant destacar també les veus secundàries. En resum, la Freiburger Barockorchester es va acomiadar amb una boníssima recepció en el retorn al Festival de Torroella, que novament va haver de penjar el cartell d’entrades exhaurides.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà.
