PALAU 100. Les Talens Lyriques. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Katherine Watson. Damien Guillon. Julian Prégardien. Matthew Brook. Christophe Rousset, director. Cantates I, II, III i VI de l’Oratori de Nadal de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE DESEMBRE DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Sens dubte, una de les grans obres del repertori nadalenc, probablement la més interpretada en aquestes dades –a banda, òbviament, d’El Messies de Händel–, és el gran Oratori de Nadal de Bach. Sis cantates compostes per ser interpretades durant les celebracions del naixement de Jesucrist segons el cristianisme, una per a cada dia del calendari definitori del Nadal, les quals amb el pas del temps s’acostumen a interpretar de manera continuada com una obra monumental en format de concert. És per això que el dijous 18 de desembre passat el Palau de la Música presentava quatre de les sis cantates en la programació de Palau 100. Aquest és el cicle de l’excel·lència a l’auditori modernista i com a tal no es tractava simplement de la interpretació d’una gran obra del repertori barroc: al capdavant del programa se situava Christophe Rousset, importantíssim nom actual en la interpretació de la música barroca, especialment en la seva vessant de clavecinista. Rousset va visitar el Palau en qualitat de director de la seva formació (creada el 1991) Les Talens Lyriques, i del Cor de Cambra del Palau de la Música com a formació vocal de l’Oratori. Aposta de qualitat, d’estudi i de coneixement profund amb una interpretació deliciosa com a únic resultat.
La part més irregular de l’Oratori de Nadal presentat al Palau van ser les veus solistes. Amb una tècnica pràcticament impecable, la interpretació a l’escenari de la soprano Katherine Watson i el baix baríton Matthew Brook no es va mostrar en sintonia total amb el conjunt instrumental. Tot responia a un mateix concepte interpretatiu, mentre que les seves actuacions se’n desmarcaven lleument, ja fos per fredor a vegades o per excés d’emoció en d’altres. El contratenor Damien Guillon es va presentar correcte, fins i tot brillant en moments de les seves àries, però el gran encert vocal va radicar en el tenor Julian Prégardien: en total conjunció amb Les Talens Lyriques, la seva veu va omplir amb cada paraula cadascun dels racons d’un Palau ple. No és gens fàcil la interpretació dels recitatius del seu paper com a Evangelista, però amb Prégardien aquests recitatius fins i tot van eclipsar les àries més marcades de l’Oratori.
Va ser també amb aquest tenor amb qui la magnífica interpretació de Les Talens Lyriques va emocionar més amb una qualitat manifesta i indiscutible. La subtilesa i calma del conjunt sota la batuta de Rousset ja ha fet inoblidable la música pastoral de la simfonia que obre la segona cantata, el trio de trompetes a l’inici i final de l’Oratori desbordava tècnica i precisió, i la tasca contínua al baix acompanyant els violoncels definia la moderna concepció de Bach per part de Christophe Rousset, basada en els ritmes i la perfecció tècnica. Els francesos, però, eren convidats al Palau català. Amb ells es presentava una de les formacions de la casa, el Cor de Cambra del Palau de la Música. Indubtablement, una de les mostres de qualitat del concert va ser l’entesa total entre la formació coral i el conjunt instrumental, i el Cor va mostrar la mateixa contenció amb la força i el concepte interpretatiu que Rousset buscava.
Una aposta tan definida i treballada, amb una interpretació tan particular, és difícilment criticable; quan la qualitat es fa servir com a definició bàsica d’una interpretació, els matisos per discutir no són res més que això: detalls al servei d’una gran obra.
