CENDRILLON de Jules Massenet. Joyce DiDonato. Ewa Podleś. Alice Coote. Annick Massis. Cristina Obregón. Marisa Martins. Laurent Naouri. Isaac Galán. Dir. musical: Andrew Davis. Dir. d’escena: Laurent Pelly. Coproducció del Gran Teatre del Liceu (Barcelona), Royal Opera House Covent Garden (Londres), Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) i Opéra de Lilla. LICEU. 20 DE DESEMBRE DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
El Liceu suma èxits a força d’estrenar títols inèdits al Teatre. En portem tres de tres: Il turco in Italia de Rossini, Agrippina de Händel i, ara, Cendrillon de Massenet. Aquest cop amb el torn del compositor francès, el Liceu ha signat el que podria ser –disputant-s’ho ja amb Agrippina– el gran èxit de la temporada 2013-14. Bon inici curs, doncs, tot i ser tardà, i que porta traces de ser una temporada de luxe, malgrat la reducció de títols. Una estratègia que podria funcionar en temps difícils com els actuals. L’excel·lència té premi i el públic del Liceu respon obertament i amb criteri, tant als grans èxits com als fracassos.
El cas de Cendrillon és una mostra més que quan el Liceu es proposa ser un teatre de primera, ho aconsegueix, i de llarg. Amb un repartiment encara millor que el que el Covent Garden de Londres va reunir per a l’enregistrament d’aquesta producció, que s’ha publicat en DVD recentment –tenir Laurent Naouri en un paper “secundari” com el del pare de la Ventafocs és un luxe que no gaires teatres es poden o volen permetre’s–, la Cendrillon que el divendres 20 de desembre de 2013 es va estrenar al Liceu –no s’havia interpretat mai al teatre de La Rambla d’ençà de l’estrena absoluta el 24 de maig de 1899 a l’Opéra Comique de París– va fer gaudir, riure i plorar el públic present, que va saber respondre amb una ovació sorollosa, sentida i llarga.
Laurent Pelly és un mestre en la creació d’atmosferes pròpies d’un conte. La seva Fille du régiment –ja vista al Liceu– n’és un exemple, però aquesta Cendrillon li disputa amb força les primeres posicions, per la suma de detalls que converteixen l’escenari en un món paral·lel com el que de nens es creava en la nostra imaginació mentre llegíem aquests contes que formen part de l’imaginari de la nostra cultura occidental. Hi ha la carrossa, hi ha la fada padrina amb vareta màgica inclosa, hi ha les xemeneies, el príncep blau, la madrastra… i tot un seguit de tòpics que Pelly recrea amb elegància, sense cursileria però amb la dosi justa de fantasia i edulcorant que mereix el conte de fades i l’amor feliç de la Ventafocs. El vestuari, per exemple, que afecta des del primer al darrer dels nombrosos personatges que omplen l’escenari, és un element imprescindible en la detallista escenografia realitzada. Des del darrer criat a l’enèsima princesa convidada al ball, passant per les divertidíssimes Noémie i Dorothée, germanastres de la Ventafocs que han heretat les característiques més senyeres de la madrastra –malucs sobredimensionats inclosos–, el vestuari ideat per Laurent Pelly –en col·laboració amb Jean-Jacques Delmotte– és una mostra de la creativitat desbordant del director francès, que coneix a la perfecció l’efectivitat visual de l’escenari operístic. Un escenari que troba l’encaix perfecte en una acció molt estudiada, dinàmica i en total correspondència amb la música de Massenet, i que no deixa cap fil sense filar, incloent-hi la coreografia de Laura Scozzi –amb reposició de Karine Girard– que omple encertadament els moments de ballet propis de l’òpera francesa.
En l’aspecte musical, cal lloar en primer lloc la tasca d’Andrew Davis, que com ja va demostrar l’any passat amb Rusalka de Dvořák va tornar a transformar el so de l’Orquestra del Liceu per treure les millors prestacions dels músics. Cendrillon, si bé no pot ser considerada l’obra mestra de Massenet, conté traces inconfusibles del seu estil i una generosa creativitat. Creador de melodies de fantasia, Massenet va tenir l’encert de concebre el paper de la Ventafocs i del príncep per a dues mezzosopranos, tot creant així alguns dels moments més deliciosos de la seva producció musical. Ara bé, no hi ha dubte que sense un repartiment de primera línia com el que va defensar la partitura, aquesta no hauria sonat tan brillant, tan inspirada, tan imprescindible. Si Joyce DiDonato va tornar a brillar amb llum pròpia com la princesa de conte de fades que tant bé li escau en escena –la seva veu de fluïdesa encisadora va tornar a penetrar en el cor de tots els presents per la naturalitat i bellesa del seu timbre–, no ho va fer menys la impressionant Alice Coote, deliciós príncep blau que va fer dels moments d’amor amb Cendrillon instants de suspensió del temps, d’emotivitat intensa, en l’empastament superlatiu amb la veu de la nord-americana. La soprano francesa Annick Massis –que feia dotze anys que no cantava al Liceu– va tornar per a molts com si es tractés d’un debut, per triomfar absolutament pel domini del registre agut en la pirotècnia vocal a què Massenet sotmet el personatge de la fada padrina. Hem esmentat el luxe absolut que implica tenir al Liceu Laurent Naouri en un personatge menor com el de Pandolfe. Però d’aquest personatge, Naouri va fer-ne una creació intensa, tot arrodonint la psicologia del pare de la Ventafocs i produint moments hilarants, moments de gran tendresa amb la seva filla, i fent així una contribució imprescindible en l’òpera. També Ewa Podleś és un luxe en papers secundaris, i és cara de veure en papers còmics. Per això, la seva Madame de la Haltière va sorprendre per la vis còmica que va aportar a la seva veu i al personatge, i va provocar nombroses riallades. Les seves filles Noémie i Dorothée no podien comptar amb millors intèrprets que Marisa Martins i Cristina Obregón: divertides fins a la llàgrima i vocalment impecables. Entre els personatges complementaris, nombrosos però igualment importants, cal esmentar-los un per un per l’enorme professionalitat i qualitat que van demostrar: Isaac Galán, Jordi Casanova, Toni Marsol, Manel Esteve Madrid, Ana Puche, Núria Vila, Maria Miró, Mariko Yokoyama, Marta Valero, Laura Vila i Beñat Egiarte. Dóna gust veure un escenari tan ple de veus del país fent una feina tan i tan lloable. Cal no oblidar el Cor del Liceu, gran un cop més en dots musicals i escèniques.
En definitiva, una òpera de 10, de màximes qualificacions, sense “peròs” i absolutament recomanable, gairebé obligada. Tenen les festes de Nadal per gaudir-ne al Gran Teatre del Liceu. No se la perdin, se’n penedirien.
