AUDITORI ANTIGA. Le Concert des Nations. La Capella Reial de Catalunya. Jeanne Lefort, María Cristina Kiehr, Lise Viricel, sopranos. Gabriel Díaz, contratenor. Víctor Sordo, tenor, haute-contre. Mauro Borgioni, baríton. Christian Immler, baix. Lluís Vilamajó, preparació del conjunt vocal. Dir.: Jordi Savall. Obres de Marc-Antoine Charpentier. L’AUDITORI. 14 DE DESEMBRE DE 2020.
Precedit, com gairebé tot a la cultura del país, per la incertesa sobre si es podria fer o no, finalment va poder tenir lloc a L’Auditori el tradicional concert de Nadal del mestre Jordi Savall, ja recuperat després de passar la COVID-19 les setmanes anteriors.
El concert va estar dedicat per part dels artistes a la memòria del baix italià Daniele Carnovich, que va morir fa pocs mesos i que durant més de trenta anys va col·laborar amb els diversos grups vocals que dirigeix Jordi Savall i amb altres grans formacions europees especialitzades en música antiga.
El programa, enguany, es va centrar en obres d’esperit nadalenc de Marc-Antoine Charpentier (1643-1704), un dels grans compositors del Barroc francès.
La interpretació va començar amb Pastorale sur la naissance de Notre Seigneur Jésus-Christ, H. 482, la van seguir diverses nadales i va concloure amb la Messe de minuit, H. 9, una de les peces menys desconegudes d’aquest autor, que el gran públic només coneix pel cèlebre preludi del seu “Te Deum” que durant anys es va fer servir com a sintonia de les retransmissions d’Eurovisió.
Les peces tenien el denominador comú de pertànyer totes al cicle de Nadal, un moment en què l’Església catòlica es torna permissiva i admet la presència, a la música litúrgica, de tonades d’origen popular ben conegudes pels fidels, si més no pels fidels francesos de finals del segle XVII. La Messe de minuit, per exemple, utilitza fins a deu melodies tradicionals a les diverses parts del propi. El resultat és una barreja enriquidora de sacre i de profà, de registre culte i registre popular.
El resultat artístic no ens va dur cap sorpresa, i entengui’s això en el millor dels sentits. Savall va dirigir, com és habitual en ell, una interpretació històricament fonamentada, estilísticament impecable, amb un equip vocal i instrumental de nivell mitjà molt alt en què no sobresortia ningú especialment, amb gran equilibri i homogeneïtat de so entre les parts vocals i bona concertació entre veus i instruments. Una interpretació que buscava més l’equilibri general que l’esclat puntual. Potser una mica més de contrast dinàmic i de tempi hauria vivificat i amorosit aquesta interpretació tan equilibrada d’aquesta música que, com afirmava Savall en una entrevista, és més consoladora que alegre.
Necessitem consol, certament, però una mica d’alegria, ni que sigui alegria francesa del segle XVII, també hauria estat bé.
Ens pensàvem, abans del gran desastre, que els concerts eren, fonamentalment, actes artístics. Ara ens adonem que eren també, i molt, actes socials.
Els llargs, sincers i càlids aplaudiments finals a penes van poder escalfar una mica l’ambient trist i ensopit d’aquest estimat Auditori on ara tothom entra i surt de pressa, com d’amagat i on ja no ens podem saludar ni fer-la petar en uns intermedis que ja no existeixen i que tant trobem a faltar. Tot plegat va ser, una vegada més, pur, tenaç, heroic, simple i, potser, ximple esperit de resistència de públic i artistes davant l’adversitat.
