Palau 100 piano. Iván Martín, piano. Obres de Soler, Granados, Liszt i Debussy. Palau de la Música Catalana, 29 de gener de 2015
Per Miquel Gené.
Un nom per recordar, el d’Iván Martín. Jove pianista canari que ha deixat empremta en la seva visita al cicle Palau 100 Piano del Palau de la Música –com ja ho va fer la temporada passada en el primer recital en solitari que oferia a la sala modernista– i que s’ha endut el calorós reconeixement d’un públic que va seguir amb molta atenció un programa atractiu i exigent. Atractiu en el ventall de colors que oferí i en les propostes estètiques que contenia: la claredat aparent de les sonates d’Antoni Soler, farcides de pinzellades minúscules i arriscades, que resulten en un tot sense pes; la lluminositat d’Enric Granados, en l’apassionament romàntic dels seus Valsos poètics i en l’exuberància de l’Allegro de concierto; els moments més foscos i densos de Franz Liszt, pinzellada gruixuda i línies en tensió; i el colorisme i la varietat de Debussy, el mag del color, en els seus Preludis. Tots ells lligats per un substrat romàntic que amb Martín s’ha fet concert.
Les sonates d’Antoni Soler són com el cotó, no enganyen. Tot hi queda despullat: la tècnica digital, el sentit del fraseig, la qualitat del so, el control de les veus. I Martín s’hi mostra com un pianista sòlid de so ample i profund. Ens lliga amb el primer arpegi de la número 84 en Re major i ja no ens treu el llaç. Una interpretació a la romàntica, amb un ús del rubato molt acusat i grans contrastos dinàmics, amb molta cura per a cadascuna de les veus, domini del pols, pulsació clara i, per damunt de tot, un control del fraseig i de la línia melòdica que dóna a la seva interpretació una lleugeresa prodigiosa. Declaració de capacitats passada amb nota.
Amb Granados i els seus Valsos poètics, Martín ens convida a entrar dins d’una obra clara, gairebé intranscendent. Primer la dota de cos i ànima i, a continuació, comença a disseccionar-la, capa per capa, mostrant-nos-en l’interior, la matèria de què està feta, però mantenint-ne les parts unides: un joc de malabarisme. La seva carta guanyadora és el domini del fraseig i la línia melòdica. La interpretació se centra en la cura de cadascuna de les frases, fils delicats suspesos en l’aire que, quan sembla que s’han de trencar, acaben fent terra. Impecable tècnicament, Martín perd algunes notes pel camí quan, endut per l’ímpetu, es llança com una bala de canó percaçant de transcendir el mateix so i arribar, amb tota la seva intensitat, a nosaltres.
La música de Franz Liszt obre la segona part. Dues pàgines, Nuages gris i Funerailles, que requereixen recolliment emocional i un gran desplegament de recursos tècnics i energia. Martín no flueix aquí amb la mateixa alegria que abans, tot i que no deixa de posar-hi tota l’ànima. Als seus fortíssims, els falta cos per omplir l’espai, li sonen secs, i no acaba de trobar la profunditat de so que la partitura requereix. En els passatges lírics recuperem, per un instant, el pianista que ens ha enlluernat en la primera part, però finalment Liszt s’acaba fent una muntanya encara massa dura d’escalar.
Per acabar, i ja visiblement fatigat, Martín aborda una música no menys exigent, quatre dels Preludis i L’isle joyeuse de Claude Debussy. Ens proposa una lectura reposada i introspectiva d’aquesta música, i ens fa pensar que encara està sota l’influx de Liszt: fins i tot els moments més brillants semblen apagats per un tel de foscor. Continua lluent en el control del fraseig i en el traçat de les línies melòdiques, que a estones vol tan piano que acaben desapareixent. El seu so guanya en matisos, obligat per les exigències de Debussy, però Martín ja no el contrasta tant, ara tot és més homogeni.
Un concert exigent, tant per a l’intèrpret com per al públic, en el qual Martín potser abusa d’intensitat, però que ens fa conèixer un pianista d’unes capacitats meravelloses i amb gran recorregut per davant. No oblidin el seu nom.
