IL TROVATORE de Giuseppe Verdi. Gustavo Porta, Maribel Ortega, Carles Daza, Laura Vila, Jeroboám Tejera, Mariya Melnychyn, Nacho Guzmán, Alejandro Chelet, Roberto Redondo. Orquestra Simfònica del Vallès, Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Daniel Gil de Tejada, director. Carles Ortiz, direcció escènica i vestuari. TEATRE LA FARÀNDULA (SABADELL). 30 D’ABRIL DE 2023.
L’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), ara sota el paraigua de la Fundació Òpera a Catalunya (FOC), ha tancat la seva quarantena temporada amb Il trovatore de Giuseppe Verdi i confirmant el molt bon moment que travessa aquest cicle operístic, que havia obert aquesta edició amb un excel·lent Don Giovanni i va continuar amb Madama Butterfly.
La composició d’Il trovatore, amb un llibret inacabat de Salvatore Cammarano basat en una obra de teatre del gadità Antonio García Gutiérrez, se situa al bell mig de l’anomenada “trilogia popular” verdiana, entre Rigoletto i La traviata. A diferència d’aquestes dues, en què els personatges colpeixen l’espectador perquè tenen moltes subtileses i els seus drames són identificables, els d’Il trovatore queden molt més lluny a causa de la impossibilitat de la història enrevessada que explica. Dit això, la música és el catalitzador de les emocions que genera el drama que viuen Manrico, Leonora, Azucena i el Conte di Luna.
Perquè això sigui així es necessiten quatre veus verdianes de gran qualitat –cinc si hi afegim la de Ferrando, en un paper més reduït–, i una orquestra, un cor i un director capaços d’interpretar la gran riquesa melòdica de la partitura amb la seva petja belcantista, i la nocturnitat de la trama, i fer-ho sense eixordar el públic ni deixar-lo sense respiració amb dinàmiques accelerades. De bones veus, cor i orquestra, n’hi va haver a Sabadell.
Comencem pel cor, el qual en aquesta òpera és un personatge més amb les seves diferents personificacions i la seva presència abundant. Hi ha cors de soldats, de gitanos, de monges, i un cor intern de monjos que a La Faràndula era a l’escenari. La seva interpretació va ser molt notable, amb entrades a temps, veus ben empastades, afinades i dinàmiques acurades demostrant haver fet una molt bona feina. L’Orquestra Simfònica del Vallès es troba en un molt bon moment, que va poder exhibir plenament amb una òpera com Il trovatore.
Verdi volia que la figura central de la seva òpera fos Azucena. És el personatge més interessant, el que té més possibilitats interpretatives. És la dona que ha vist cremar la seva mare a la foguera i a qui el desig de venjar aquella mort es barreja amb l’amor pel fill que ha criat, el qual és en realitat el germà de l’objecte de la seva venjança. La mezzosoprano Laura Vila, que no freqüenta gaire Verdi, va donar una intensitat colpidora a un personatge que es mou entre la realitat i la follia.
Il trovatore és una òpera que els de Sabadell han programat en diverses ocasions en les seves quaranta temporades. La soprano Maribel Ortega era Leonora la darrera vegada que s’hi va representar i ara hi ha tornat amb una veu molt més madura, molt atenta als detalls de la partitura, que en el cas del seu paper encara es mou plenament en el terreny del belcantisme. La seva ària del quart acte, “D’amor sull’ali rose”, en va donar fe amb el lirisme del seu cant.
Manrico, el trobador enamorat de Leonora, és un paper molt líric i heroic alhora, amb abundància de notes agudes. L’interpretava el tenor argentí Gustavo Porta amb l’estil amb què cantaven els tenors italians d’abans. Anava a totes, la qual cosa restava matisos i en alguns moments es notava tibantor en pujar a l’agut.
El dolent de la història és el Conte di Luna, també enamorat de Leonora, però no correspost. El baríton Carlos Daza el va interpretar amb una línia vocal impecable, però hi faltava l’arrogància, l’agressivitat del personatge. Aquesta mancança es notava en passar de la seva prepotència al to sotmès, més líric i romàntic de l’ària “Il balen del suo sorriso”, ja que quedava massa uniforme.
El baix Jeroboám Tejera va ser un Ferrando sòlid. Amb el seu llarg racconto amb què comença l’òpera va deixar la representació ben encarrilada. Inés, la dama de companyia de Leonora, era la mezzosoprano Mariya Melnychyn i va fer molt bona impressió malgrat que sigui un paper molt curt.
Al capdavant de tot hi havia Daniel Gil de Tejada, un director que coneix molt bé la música de Verdi i que també coneix l’AAOS, amb la qual treballa des del 2003. Ell és el responsable d’un Trovatore que va entusiasmar el públic de La Faràndula. També a ell correspon bona part del mèrit en la progressió ascendent de l’òpera a Sabadell.
Carles Ortiz, habitual de la casa, firma una posada en escena molt estàtica, i Jordi Galobart, també de casa, és l’autor de l’escenografia. Les limitacions pressupostàries i la necessitat d’adaptar els decorats als teatres de Catalunya on es representarà pròximament aquesta òpera obliguen sempre a solucions senzilles i les d’aquest Trovatore, funcionals.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
