PARSIFAL de Richard Wagner. Nikolai Schukoff, Elena Pankratova, René Pape, Matthias Goerne, Evgeny Nikitin, Paata Burchuladze. Cor Infantil Amics de la Unió. Coral Càrmina. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Claus Guth, direcció d’escena. Josep Pons, direcció musical. LICEU. 25 DE MAIG DE 2023.
Josep Pons puja al podi. Un silenci expectant domina la platea. Tothom es recull interiorment procurant disposar adequadament el seu esperit per a allò que Wagner anomenava “un festival sacroescènic”. I en el moment exacte que les cordes enfilen –amb un so compacte, perfectament empastat, com un corrent submarí– el tema del Grial, dues senyores d’edat provecta tenen la “delicadesa” de fer aixecar tota la seva filera –devia tractar-se de la sisena o la setena de platea– per anar fins al seu lloc, tot desencadenant així una allau d’imprecacions entre els wagnerians que van veure’s forçats a moure’s (la ira de Wotan). Bé, ja se sap, el món atempta contra l’adveniment d’allò sacre.
El director d’escena, l’alemany Claus Guth, optà per la dessacralització del drama wagnerià; en aquest sentit, s’arrenglerà al costat de les ja esmentades senyores d’edat provecta, amb l’única diferència que aquestes exercien la seva labor iconoclàstica des del pati de butaques mentre que ell ho feia des de l’escenari.
Wagner, al llibret, descriu l’escena del primer acte en els termes següents: “Dominis i castell dels guardians del Grial, Montsalvat [territori que, per cert, molts han identificat amb el nostre Montserrat]. Paisatge propi de les muntanyes del nord de l’Espanya gòtica. Bosc d’aspecte sever, però no llòbrec. Hi ha una clariana al centre de l’escena. A l’esquerra, un camí que puja fins al castell del Grial. Al fons, el terreny baixa fins a un llac”. Potser el que diré pot semblar subversiu, però… en el moment que s’obrís el teló, ¿no seria, com a mínim, esperable trobar-hi això? La música i el paisatge escènic constitueixen un tot, una unitat estètica prevista pel mateix compositor. A què treu cap, doncs, situar l’escena en una mena d’hospital de la Primera Guerra Mundial que es passa cinc hores giravoltant com una baldufa? Si escoltéssim Claus Guth, ben probablement ens justificaria la seva decisió apel·lant a Thomas Mann com a baula d’enllaç entre aquests dos mons, i seria intel·lectualment coherent, la seva resposta; però les obres d’art no es fan únicament amb idees i discursos coherents. També requereixen inspiració, màgia, poesia, i d’això no únicament n’estava desproveïda la dramatúrgia de Guth, sinó que semblava atemptar positivament contra el caràcter sagrat que Wagner volgué imprimir a la seva obra. Josep Torras i Bages deia que l’anarquisme és “un no rodó com una bomba”; el mateix podríem dir d’aquesta direcció d’escena: no és res, posseeix la mateixa contextura que el forat d’un Donut, és “un no”.
L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta de Josep Pons, va oferir una interpretació de gran transparència, cosa d’agrair en una obra amb un teixit compositiu de tanta complexitat; el treball cambrístic que, d’un temps ençà, hi Josep Pons està impulsant, està donant molt bons fruits. Convé destacar especialment la soprano Elena Pankratova; la seva potència vocal i la seva força expressiva la fan singularment adequada per als desbordaments wagnerians. El tenor Nikolai Schukoff, en el paper de Parsifal, va exhibir una gran destresa tècnica, encara que la seva veu, tot i ser potent, era potser un pèl estreta, escardalenca. També s’ha d’assenyalar que la seva solvència com a actor no sempre es va traduir, en l’àmbit vocal, en expressivitat. El Cor del Gran Teatre del Liceu, amb reforços provinents de la Coral Càrmina i el cor infantil Amics de la Unió, va fer un bon paper. En definitiva –i, deixant de banda la direcció d’escena–, un Wagner ben correcte.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
