TEMPORADA OBC. Festival Rakhmàninov. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Denis Kozhukhin, piano. Matthias Pintscher i Kazushi Ono, direcció. S. Rakhmàninov: Concerts per a piano núm. 1, 2, 3, 4. Danses simfòniques, op. 45. M. Ravel: Rapsòdia espanyola. D. Xostakóvitx: Simfonia núm. 1, en Fa menor, op. 10. S. Prokófiev: Suite de l’òpera ‘L’amor de les tres taronges’, op. 31bis. L’AUDITORI. 4, 6, 11 I 13 DE MARÇ DE 2022.
El Festival Rakhmàninov, inscrit a la temporada de l’OBC, ha trobat una combinació equilibrada d’elements que han suposat un veritable èxit, vistos els resultats. Èxit de públic –un dels grans plens de la temporada–, un solista convidat d’una qualitat contrastada i, per descomptat, la música dels Concerts per a piano de Rakhmàninov que, acompanyada d’obres de Ravel, Xostakóvitx i Prokófiev, sempre produeix l’efecte de magnetisme per als amants del gran repertori concertant per a piano i melòmans en general. Tot L’Auditori posat dempeus acomiadava el pianista rus Denis Kozhukhin després d’una interpretació espectacular la matinal del diumenge dia 13 del Concert per a piano núm. 3 de Rakhmàninov, com a reconeixement extensiu a les seves actuacions dels dies precedents.
Anem, però, per parts. La integral s’iniciava el dia 4 amb un programa format pel Concert per a piano núm. 2, precedit de la Rapsòdia espanyola de Ravel i amb una segona part monogràficament dedicada a les Danses simfòniques del mateix Rakhmàninov. La direcció tenia com a protagonista Matthias Pintscher. El pianista rus, format amb Dmitri Bashkirov, va exposar des del primer moment el que confegiria la seva base interpretativa. D’un costat, una sonoritat brillant, rutilant, majestuosa, desbordant d’energia i amb la potència per resoldre els passatges d’acords i octaves tan característics d’aquest Segon Concert. D’altra banda, una elegància expressiva que li permetia aprofundir en el passatge lent del segon moviment del Concert amb una poètica romàntica contemplativa, bellíssima en la dicció i elegant en el traç. L’excessiva sonoritat de l’orquestra, malgrat la fortalesa tímbrica que oferia Kozhukhin, convertia l’obtenció de volum en una lluita titànica en el decurs del primer moviment i que va estar més mesurada, per descomptat, en el segon i en l’apassionat darrer apartat. El pianisme de Kozhukhin, temperamental, podria recordar el d’Ashkenazy, expressar la màgia que envolta les versions d’Eliso Virsaladze i fins i tot apropar-nos a aquella visió majestuosa que pianistes com Trifonov, Berezowsky, Toradze o Yuja Wang ens han llegat d’aquesta obra.
Tal com va mostrar-nos en la matinal del diumenge, amb una lectura memorable del Concert núm. 4 –amb l’equilibri orquestral molt ben mesurat–, aquesta valentia interpretativa i les complexitats tècniques que demana aquesta pàgina orquestral confluïen en una versió plena de fogositat i energia. De Kozhukhin ens captiva la rotunditat de so –un fet molt vinculat a Bashkirov–, però també la concepció romàntica i gens edulcorada quan afronta els passatges lents. El seu articulat és d’una precisió exacta (brillantíssim el darrer moviment del Quart Concert) i la concepció vigorosa, envalentida d’aquest Quart Concert, que ens seduïa per un ampli ventall de dinàmiques sonores aconseguides amb una sincronització notòria amb l’OBC. Bon treball ofert per Matthias Pintscher, amb una versió colorista de la Rapsòdia espanyola de Ravel i una interpretació eloqüent de les Danses simfòniques de Rakhmàninov, en una versió impulsiva, de fortalesa tímbrica i que va tenir una bona resposta d’una OBC eficient.
El cap de setmana següent arrencava la segona part del Festival Rakhmàninov amb la interpretació del Concert per a piano núm. 1 i amb Kazushi Ono a la direcció. En línies generals, l’equilibri de sonoritats en els diàlegs entre orquestra i piano resultava molt més precís, tant en volums com en fraseig. El primer dels Concerts, una obra seductora i que posseeix un moviment final d’una gran exigència tècnica, va resultar brillant, amb un Kozhukhin d’una precisió mil·limètrica en els atacs, elegantíssim en el fraseig i plantejant un Rakhmàninov d’una gran fortalesa, però mai abassegador. El seu pianisme passava per multitud de registres malgrat que els colors que va obtenir al tercer moviment ens van seduir per l’explosivitat en els atacs i un volum que ens transportava a alguns dels seus Preludis o als Estudis Tableaux. Magnífica l’OBC, com també hi va estar en la matinal del diumenge amb l’apassionada versió que Kozhukhin ens va oferir del cèlebre i tan temut (amb permís del quart de la sèrie) Concert núm. 3. El pianista rus va mostrar-se eloqüent, determinat a continuar una lectura vigorosa i amb els passatges a solo plens de salts, de seqüències d’octaves i de bateries d’acords elevant-se amb grandiositat per tota la sala de L’Auditori. Versió molt poderosa –que ens va portar al record la llegendària d’Arcadi Volodos– i que va mantenir un magnetisme constant en el decurs de la interpretació. Kozhukhin mai defallia en el seu ímpetu, amb una bona ensambladura orquestral (només el darrer moviment el volum de l’OBC va resultar excessiu) oferint uns diàlegs de bellíssima factura amb els professors de l’orquestra. Ono va mostrar-nos una notòria versió de la Simfonia núm. 1, op. 10 de Xostakóvitx, una partitura exigent que no deixa espai a fissures i que l’orquestra va resoldre amb un treball destacat de les seccions. Va encaminar-se cap a una lectura romàntica, emfàtica, però també amb unes dosis de delicadesa amb les quals produïa uns contrastos sempre equilibrats. Bona resposta de l’OBC també amb la sempre suggeridora Suite de l’òpera ‘L’amor de les tres taronges’ –amb la seva famosa marxa–, en una interpretació en la qual Ono va decantar-se per les sonoritats emfàtiques i una marcada accentuació rítmica.
Un Festival Rakhmàninov en el qual Kozhukhin va ser molt generós amb les obres fora de programa, entre d’altres el Preludi en Do sostingut menor, op. 3 núm. 2 de Rakhmàninov, la Peça lírica, op. 43 núm. 6, “a la Primavera” de Grieg, el Preludi núm. 20, en Do menor, op. 28 de Chopin, “A l’església” de L’Àlbum de joventut de Txaikovski o el “Preludi núm. 10” del primer volum d’El clavecí ben temperat de Bach en l’adaptació de Siloti, obra amb la qual elegantment va cloure aquest brillant Festival Rakhmàninov.
Imatge destacada: (c) Marco Borggreve.
