62è FESTIVAL PAU CASALS. “L’Europa de les llums”. Artis Quartett. Michel Lethiec. Jean-Louis Capezzali. Patrick Gallois. André Cazalet. ABADIA DE SANT MIQUEL DE CUIXÀ-CODALET (PRADA DE CONFLENT). 26 DE JULIOL DE 2014.
per Albert Torrens
Pocs esdeveniments mantenen viu un testimoni de més de seixanta anys d’història com ho fa el Festival Pau Casals de Prada de Conflent, la trobada anual de músics que el violoncel·lista vendrellenc va posar en marxa el 1950 fruit d’una conjuntura sobradament coneguda i que tan sols ha viscut, des de llavors, dues interrupcions. Enguany se’n celebra, doncs, l’edició número 62. Malgrat aquesta antiguitat, el Festival continua sent una referència en la música de cambra i no ha deixat mai d’innovar, tant en la recerca del repertori com en la de nous talents.
Així, el bellíssim marc de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, al municipi de Codalet, veí de Prada, l’escenari principal d’un esdeveniment avui estès per tot el Departament del Rosselló i fins i tot més enllà de les fronteres franceses, va acollir aquest dissabte un nou concert inaugural. Va ser, com cada any, un 26 de juliol, la data escollida per Casals i respectada pels seus successors per encetar sempre el Festival, malgrat que el fet que s’escaigués en dissabte reduís l’afluència de públic a poc més d’una mitja entrada.
El programa de concert portava per títol “L’Europa de les llums” i el va justificar el director artístic del Festival, Michel Lethiec, amb un discurs llarg, però fluid i pedagògic, després d’haver obert el concert ell mateix al costat de l’oboista Jean-Louis Capezzali amb un Duet per a clarinet i oboè de Jean-Jacques Rousseau, que a més de filòsof també va ser compositor.
Seguidament, fins a nou músics es van aplegar dalt de l’escenari per oferir una Simfonia concertant de Domenico Cimarosa. Entre ells, els quatre alemanys integrants del Quartet Artis, que assumirien el protagonisme durant la resta del programa, format per un quartet de Haydn, un divertiment de Paisiello –aquest, novament, amb la col·laboració del flautista Patrick Gallois– i un quartet de Mozart.
Músiques totes alegres i lleugeres, però també amb l’exigència d’un elevat virtuosisme que els membres de la formació van superar de sobres. En detriment d’aquesta agilitat, però, cal assenyalar que l’ordenació de les peces en el programa va requerir diversos canvis en la configuració de l’escenari que van alentir molt el ritme del concert.
La vetllada va acabar, a pesar de les peticions insistents del públic, sense cap propina musical, però amb el regust satisfactori d’haver contribuït, un any més, a perpetuar una tradició entranyable.
