L’INCORONAZIONE DI POPPEA de C. Monteverdi. Llibret de Gian Francesco Busenello. David Hansen, Xavier Sabata, Nahuel di Pierro, Guillem Batllori, Thobela Ntshanyana, Natalia Labourdette, Milan Perišic, Magdalena Kožená, Julie Fuchs, Deanna Breiwick, Rita Morais, Marcel Beekman, Mark Milhofer, Irene Mas, Jake Arditti. Le Concert des Nations. Jordi Savall, direcció musical. Calixto Bieito, direcció d’escena. LICEU. 10 DE JULIOL DE 2023.
Així que hom entra a la Sala Principal del Liceu es troba amb un panorama desconcertant: damunt l’escenari ha estat col·locada una grada amb 150 localitats que apunta frontalment al pati de butaques; de les tribunes situades al prosceni, en pengen unes pantalles gegants on es projecten, a temps real, les persones que arriben a la sala o bé que ja estan situades als seus llocs. Amb tot això –interpreto–, l’escenògrafa Rebecca Ringst ens està fent una advertència: tot el que passi damunt l’escenari –la corrupció, la podridura moral, el desfici eròtic, la vida sense aspiracions espirituals o transcendents…– no és res més que un reflex del que es troba al pati de butaques; per tant, colla de fariseus infectes, no fingiu escandalitzar-vos quan us reconegueu.
Això puc entendre-ho, però em suscita una pregunta: si la tesi de fons és que l’obra interpretada, en ella mateixa, és actual, quina necessitat hi ha d’actualitzar-la? S’actualitza allò que no és actual, de la mateixa manera que s’obre allò que està tancat, o s’escalfa allò que està fred. Per tant, en muntar tot aquest aparat escènic, que recorda –i vol recordar– l’estètica d’un reality, s’està negant implícitament el mateix que vol defensar-se, és a dir que aquesta òpera és actual, perquè si realment fos actual, no caldria actualitzar-la. El problema d’aquestes escenografies postmodernes és que són contradictòries, absurdes, racionalment insostenibles, com acabem de demostrar. Ara bé, com que no reconeixen l’existència d’una veritat i, per tant, això els obre un cap d’acció il·limitat, que inclou la bogeria (o sigui, la no admissió del principi de no-contradicció, en virtut del qual un nap no és una col), tampoc no és això un inconvenient insalvable per als seus partidaris.
També resulta problemàtic l’encaix entre una interpretació musical historicista i una escenografia postmoderna; d’acord, algú sortirà i dirà que a l’estètica del Barroc abunden els contrastos i un cert gust per allò grotesc (pensem, per exemple, en el quadre de José de Rivera La dona barbuda, o en les diverses representacions de l’època de La caritat romana). És cert, però sempre dins d’una unitat d’esperit; el contrast plàstic era expressió i signe d’una idea artística unitària. En canvi, l’estètica del plató de Sálvame amb la música de Monteverdi, per alguna raó, no acaben de configurar una unitat harmònica. I la unitat, tant en l’àmbit de les produccions artístiques com en el de les realitats naturals, és correlativa a la perfecció d’una cosa; en la mateixa proporció que quelcom és u, és perfecte.
El que hem comentat sobre l’escenografia es pot aplicar –i en un to força més pujat– a la direcció d’escena de Calixto Bieito. Sobre la qual em limitaré a dir el que sant Benet de Núrsia, a la seva Regla, indica sobre l’estil de vida dels monjos giròvags: “Més val no dir-ne res que parlar-ne”.
La direcció musical de Savall, mesurada i continguda, s’equilibra amb la força expressiva dels cantants. Savall, no gens procliu als desbordaments passionals, té l’encert de deixar fer als cantants; pràcticament no els dirigeix. Convé destacar, a més a més de la seva impactant presència escènica, les qualitats vocals de Julie Fuchs (Poppea) i de la seva rival Magdalena Kožená (Ottavia); aquesta darrera va oferir algun dels moments de més tensió dramàtica de la vetllada amb les seves escruixidores àries “Disprezzata regina” o “Addio Roma”. El contratenor Xavier Sabata va excel·lir en el rol d’Ottone, i el tenor Mark Milhofer va oferir una Arnalta de gran força i capacitat emotiva.
Imatge destacada: (c) Gran Teatre del Liceu.
