PALAU GRANS VEUS. Eroe (Herois). Jakub Józef Orliński, contratenor. Il Giardino d’Amore. Dir.: Stefan Plewniak. Obres de Händel i Vivaldi. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE GENER DE 2021.
Tot just l’endemà d’haver gaudit al mateix escenari d’una gran veu dels nostres dies, la de Joyce DiDonato, el Palau va acollir novament Jakub Józef Orliński, considerat per molts un altre cantant privilegiat del moment i que tornava a la sala modernista precedit, entre d’altres, de l’èxit aconseguit el desembre del 2019.
La mezzosoprano americana i el contratenor polonès coincideixen en certs aspectes de la concepció dels seus espectacles, que converteixen en quelcom més que un recital habitual, en bona mesura gràcies a la seva gran capacitat comunicativa. Més enllà d’això, però, els separen grans diferències: mentre que DiDonato debutava al Palau amb l’aval d’una solidíssima carrera professional al darrere, Orliński hi tornava en un moment de trajectòria ascendent –és clar que és vint anys més jove–, i encara sobtadament encimbellat pels mitjans de comunicació, les discogràfiques i –alerta!– per qüestions totalment extramusicals, com la moda o la dansa urbana.
Per a aquesta segona presència seva al Palau –tercera a Barcelona–, el contratenor va concebre un programa que alternava únicament dos compositors, Händel i Vivaldi –els dos cimers de l’òpera barroca italiana– i intervencions vocals i instrumentals, gairebé a parts iguals, sorgides del conjunt Il Giardino d’Amore.
També eren contrastants els caràcters de les diverses àries escollides, i així Orliński va poder mostrar capacitat d’adaptació al virtuosisme d’àries com “Furibondo spira il vento” o “Agitato de fiere tempeste”, al lirisme de “Stille amare” o “Torna sol per un momento” o a l’extrem dramatisme de “Sento in seno” –l’única vivaldiana que va interpretar, més enllà d’un dels bisos. Arreu va lluir una emissió impol·luta, així com control tècnic i un volum no gens menyspreable tenint en compte la relació entre el seu registre i l’amplitud de la sala del Palau. S’hi va trobar a faltar, però, aquell do prodigiós o genial que ens havien promès, especialment difícil avui en què el sector dels contratenors és sortosament més competitiu que mai.
Evidentment, va aconseguir moments d’emoció, en bona mesura subratllats per bells quadres plàstics acompanyat pels vuit integrants del conjunt Il Giardino d’Amore, liderat pel violinista Stefan Plewniak, que va assolir unes fites de protagonisme tan destacades que gairebé va rivalitzar amb el cap de cartell. Sembla humanament impossible memoritzar, interpretar i gairebé percebre tantes notes i a tanta velocitat, i de fet el virtuosisme va fregar en alguna ocasió els límits de la pròpia musicalitat en obres com, especialment, els fragments del concert Il Grosso Mogul.
El públic va premiar amb aplaudiments entusiastes l’esforç i el lluïment dels instrumentistes i, particularment, del cantant, que durant tot el concert no va deixar de riure com un nen –tot i que ja ha entrat a la trentena– i que va marxar content i satisfet com un dels herois que havien inspirat el seu programa.
