IBERCAMERA. Aleksei Volodin, piano. Obres de Bach, Ravel i Chopin. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MAIG DE 2014.
Per Lluís Trullén
El pianista rus Aleksei Volodin ha estat des de l’any 2006 un dels artistes predilectes de la temporada Ibercamera. La seva manera particular de comprendre la música –d’una qualitat tècnica indiscutible– provoca una percepció que a causa d’una anàlisi formal de l’obra tan precisa, arriba fins i tot a repercutir en un aparent distanciament entre tècnica i expressió. El traç melòdic de Volodin resulta meravellós, però amb moments en què el color que completa aquest contorn resulta, volgudament, poc propens a la varietat. Volodin tornava al Palau amb un programa, per les seves dimensions, fora del comú: les monumentals Variacions Goldberg, seguides de Miroirs i de l’Andante spianato i Gran polonesa brillant; finalment (al més pur estil Sokolov), una “tercera” part ja fora de programa integrada per una Masurca de Chopin, el Preludi núm. 12 de l’opus 32 de Rakhmàninov, un Scherzo de Prokófiev, un Estudi d’Skriabin i, finalment, el jazzístic Estudi de concert, op. 40 núm. 7, “Intermezzo” de Nikolai Kaputsin.
Volodin va obrir el recital amb les Variacions Goldberg, evidentment interpretades sense les habituals repeticions i que consegüentment en redueixen la durada a la meitat de temps. Una versió impecable regida per un articulat precís, per uns nivells de sonoritat que permetien discernir amb claredat cadascuna de les veus, amb nitidesa en l’execució dels ornaments, i amb un tempo tendent a la rapidesa. La seva visió unitària de l’obra, en què sense respir s’anaven succeint la trentena de variacions, plantejava una versió més analítica i cerebral que no pas emotiva. El seu Bach tendent a un tempo ràpid és d’una alta precisió, cerca el màxim contrast entre les diverses sonoritats, el just equilibri entre l’encadenament de les variacions, la claredat en el discurs, però a diferència d’altres pianistes (de Nikolaieva a Koroliov, passant per Barenboim o per la mítica de Gould), les seves sonoritats es mostren abocades a la recerca d’una línia melòdica al més concisa possible sense marge per a canvis abruptes i per a dinàmiques a la manera romàntica. Però en Miroirs (obra que ja té enregistrada discogràficament), Volodin va extreure, aleshores sí, una amplíssima paleta de colors de l’instrument. L’obra ho exigeix i Volodin ho va transmetre al públic que omplia el Palau amb una clarividència musical absoluta. Els arpegis subtils i meravellosos, les sonoritats encisadores, la riquesa rítmica de l’Alborada del gracioso, aquells perfums sonors que emanen d’Une barque sur l’océan…, el seu Ravel va resultar màgic, encisador, d’una qualitat tècnica meravellosa (la dificultat de Miroirs és propera a la de la temible Gaspard de la Nuit), fent sorgir tota la bellesa harmònica i melòdica que cal que brolli d’aquest referent del piano francès.
Per últim, un Chopin que a la manera dels més subtils dels nocturns en l’Andante spianato i amb l’heroïcitat i majestuositat pròpia que ha de transmetre la següent Gran polonesa brillant ens va oferir una interpretació d’un Volodin que a nivell tècnic i expressiu es mostrava còmode amb aquesta obra mestra de la literatura per a piano romàntica. Ja en les repeticions, la subtil versió de la música proposada d’Skriabin i Rakhmàninov, el caire burlesc de l’Scherzo de Prokófiev i el caràcter jazzístic de l’Intermezzo de Kaputsin van posar punt final a un recital d’una tremenda densitat, complexitat tècnica i exigència musical, tot corroborant la qualitat d’un pianista que està forjant una carrera plena d’èxits i reconeixements a nivell internacional.
