PALAU 100. Cecilia Bartoli, mezzosoprano. Antoni Parera Fons, piano. Un viatge per 400 anys de música italiana. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE MARÇ DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Sense pólvora no poden existir els focs d’artifici. I al darrer recital de Cecilia Bartoli al Palau de la Música Catalana, la pólvora desaparegué en anunciar-se un canvi de programa. És comprensible que una indisposició del pianista acompanyant de Cecilia Bartoli en aquesta gira, Sergio Ciomei, pogués afectar el programa del concert. Però no és tan justificable a ulls del públic que ha escollit adquirir entrades per escoltar la Bartoli, que desapareguin tot d’una tots els focs d’artifici programats inicialment.
Cecilia Bartoli és famosa per dues característiques virtuosístiques que la fan única: la seva línia de cant i l’elasticitat a modelar el fil de veu fins a límits gairebé impossibles de creure, i la seva meravellosa capacitat de resoldre les agilitats, els focs d’artifici, en resum, que la van encimbellar de ben jove. I el programa que estava anunciat prèviament incloïa almenys tres àries per gaudir del segon aspecte: “Nobil onda” d’Adelaide de Nicola Porpora, “Gelosia, tu già rendi l’alma mia” d’Ottone in villa d’Antonio Vivaldi i “Parto, ma tu ben mio” de La clemenza di Tito de W. A. Mozart. Peces que van ser substituïdes per més canzonette italiane afegides al programa original; obres menors dels compositors operístics de l’Ottocento, escrites com a assajos temàtics per a les seves òperes, com són per exemple La farfalletta i Vaga luna de Vincenzo Bellini o Canzonetta spagnuola de Rossini.
En aquest context, el pianista mallorquí Antoni Parera Fons assumí les tasques de pianista acompanyant, tasca que oferí amb devoció, restant sempre –fins i tot de forma excessiva– en un segon terme, cosa que s’evidencià en un pianisme sord, més enllà de mantenir la tapa del piano abaixada completament, per tal de no tapar la veu de Cecilia Bartoli, que és de tots conegut una veu amb poca projecció. L’ús excessiu del pedal i una interpretació tova, monocroma i monòtona, agreujà la sensació de manca de compromís musical i voluntat de comunicar per part de tots dos músics. Bartoli actuà en més d’una ocasió com a directora, tot demanant més vigor en els tempi, i conforme avançava el concert, semblà que la tensió del directe es rebaixava, tot donant pas a un diàleg més equiparat entre tots dos músics.
Així les coses, la primera part passà sense grans moments expansius, al marge de les dues cançons de Rossini, La danza i Canzonetta spagnuola, que permeteren al públic entreveure quelcom més que la magnífica però excessivament intimista, per a una sala d’aquestes dimensions, línia de cant de la soprano italiana.
A la segona part, la música de Puccini afavorí moments més comunicatius, amb peces com Avanti Urania o la cèlebre “O mio babbino caro” de Gianni Schicchi. També els interludis puccinians: Piccolo valzer, Piccolo tango i Foglio d’album, així com el seu T’estim i t’estimaré permeteren lluir-se a Parera Fons, que tot i això incidí en un pianisme apagat. El pas a les cançons napolitanes permeté gaudir de l’apartat més expansiu de la soprano romana, amb la seva habitual gestualitat fàcil i corporal i amb una veu que, més elàstica que a la primera part, recordà fugaçment per què el seu cant pot ser absolutament cosa de màgia. Santa Lucia luntana, Ti voglio tanto bene, les jocoses Come facete màmmetta? i Tammurriata nera, fins a acabar amb la popular Nel blu dipinto di blu de Domenico Modugno, aconseguiren per fi escalfar l’ambient al final del concert.
Soprano i pianista foren generosos en els bisos i sonaren, probablement en el millor apartat del concert, les “Seguidilles” de la Carmen de Bizet, amb una Bartoli desfermada (finalment!), un magnífic “O sole mio”, “Mamma son tanto felice” de Cesare Andrea Bixio, dedicada a la seva mentora i mare, present al concert, i, en darrer lloc, una bella “Non ti scordar di me” de Curtis.
Curiosa vetllada de concert, en què a més de la presència de Cecilia Bartoli hi hagué una altra presència cridanera, la de Pandemònia, personatge sortit talment d’un còmic, absolutament vestit de làtex (cara i cabell inclosos), que interactuava amb el públic i es deixava fer fotografies, en una acció performàtica deliberadament kitsch i sense sentit aparent.
