INTÈRPRETS CATALANS. Núria Rial, soprano. Albert Guinovart, piano. Obres de Francis Poulenc, Maurice Ravel, Clara Schumann, Felix Mendelssohn, Albert Guinovart i Eduard Toldrà. PALAU DE LA MÚSICA (PETIT PALAU). 21 DE FEBRER DE 2018.
Per Xavier Pujol
El Petit Palau, subterrani i, per tant, tel·lúric, uterí; que no es tan “petit” però és acollidor i que malgrat la nuesa de la pedra pot arribar a ser fins i tot íntim, de vegades sembla ben bé un refugi, un lloc on protegir-se una estona de la barroeria agressiva del món. Al Petit Palau, la soprano Núria Rial i el compositor i pianista Albert Guinovart van oferir un concert delicat, educat, d’emocions suaus, que es va iniciar amb exemples de chanson francesa, va derivar cap al lied romàntic alemany i finalment va concloure amb cançó culta catalana.
Núria Rial ha eixamplat una mica la veu; l’instrument continua sonant agradablement jove, però ara el so és una mica més ple, més líric. Va començar, encara una mica desconcentrada (tant ella com nosaltres) amb les sis cançons que integren les Fiançailles pour rire de Francis Poulenc sobre poemes de Louise de Vilmorin. Va seguir, aleshores ja segura, deixant que el cos es mogués i la veu fluís de manera natural, amb les precioses Cinc mélodies populaires grecques de Ravel, que mostren aquella capacitat de l’autor per acostar-se a allò que és popular des del més exquisit refinament, i va acabar la part francesa tornant a Poulenc amb Air romantique, Air champêtre i Air vif dels Airs chantés FP 46. Intercalades entre les cançons, Albert Guinovart va interpretar en solitari la versió per a piano de la cèlebre Pavane pour une infante défunte de Ravel, que potser va quedar una mica massa rígida i dura, i els Impromptus núm. 15 i 12 “Hommage à Edith Piaf” i “Hommage à Schubert” de Poulenc que ja van quedar millor.
A continuació vam viatjar a Alemanya amb tres lieder de Clara Schumann (Er ist gekommen, Liebst Du um Schönheit i Das Veilchen) i tres més de Felix Mendelssohn (Im Herbst, Winterlied i Neue Liebe), on Rial es va acreditar com a bona intèrpret de lied perquè va mostrar capacitat per al matís, per a la inflexió gairebé imperceptible que, però, dona caràcter i pes a la frase. El món alemany el vam abandonar amb la interpretació sòlida, ben travada a càrrec de Guinovart, en solitari, del Rondó Capriccioso, op. 14 de Mendelssohn.
Finalment vam anar a parar a la cançó culta catalana, primer amb dues cançons d’altíssima qualitat del propi Albert Guinovart, Infant i Morir, dues obres sobre poemes de Joan Teixidor que, juntes, integren Xavier Montsalvatge in memoriam, en què Guinovart evoca de manera subtil i enginyosa algunes de les melodies més cèlebres de Montsalvatge. Vam acabar aquesta reconfortant sessió en què el Petit Palau actuà de refugi de l’esperit atabalat pel soroll del món amb quatre delicats Toldrà: Camins de fada, Cançó incerta, Cançó de l’amor que passa i Cançó de passar cantant.
