BCN CLÀSSICS. Ensemble Orquestra de Cadaqués. Laura Aubert, narradora. Pere Puig, animacions. Dir.: Francesc Llongueres. Set faules de Lafontaine de Xavier Benguerel. PETIT PALAU. 12 D’OCTUBRE DE 2019.
El cicle BCN Clàssics oferí al Petit Palau, amb caràcter de concert extraordinari adreçat a l’àmbit familiar, l’obra Set faules de La Fontaine de Xavier Benguerel, amb el concurs de l’Ensemble Orquestra de Cadaqués, l’actriu Laura Aubert en funcions de narradora i Francesc Llongueres com a director. La interpretació va anar acompanyada de la projecció de les animacions que Pere Puig va fer per il·lustrar aquesta obra adreçada a un públic infantil.
Xavier Benguerel va compondre l’obra el 1995 i va saber adaptar, en aquesta peça de plena maduresa, el seu llenguatge musical a la necessitat de fer-se entenedor. Sense associar cap instrument concret a cap personatge, com sí que va fer Prokófiev al cèlebre Pere i el llop, Benguerel subratlla amb perícia l’emoció dominant a cadascuna de les situacions dramàtiques que presenta la narració i es fa ressò, a través del ritme, del tempo narratiu de cada acció.
La interpretació va assolir un molt bon nivell artístic i tant l’Ensemble Orquestra de Cadaqués com la narradora, l’actriu Laura Albert, com també el director, Francesc Llongueres, es van prendre molt seriosament l’encàrrec de fer reviure una vegada més l’obra de Benguerel.
Les imatges tenen molta força, de vegades massa. Les animacions de Pere Puig, de qualitat, originals i defugint els codis il·lustratius més sovintejats, van deixar de ser un complement i, davant d’un públic àvid que devora diàriament hores i més hores d’animacions, van esdevenir protagonistes en detriment, tant de l’obra musical, que va esdevenir “música incidental”, com de la bellesa literària del text narrat.
El text que va fer servir el compositor Xavier Benguerel per a la seva obra és la traducció catalana que l’escriptor Xavier Benguerel, el seu pare, va fer el 1969 de les faules de Jean de La Fontaine (1621-1695), unes traduccions bellíssimes, rimades, lloades per Espriu, en un català culte que, en la situació de pobresa lèxica dels parlants actuals, especialment dels infants, malauradament resultaven sovint incomprensibles.
Laura Aubert ho va intentar solucionar aclarint algunes coses: “Sabeu que és un renard?”, va preguntar al públic abans de la “Faula del corb i el renard” i la quitxalla va respondre unànimement: “Nooo”. “Doncs un renard és una guineu”, aclarí, i la quitxalla es va quedar igual perquè tampoc no sap què és una guineu.
