Un ‘Requiem’ amb Comediants però sense àngel

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Maria Chapman, Josep-Ramon Olivé, solistes vocals. Dir.: Rubén Gimeno. Obres de Ravel i Fauré. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE NOVEMBRE DE 2012.

Per Xavier Chavarria

Aquesta temporada la Simfònica del Vallès té com a artista resident els Comediants. Això vol dir que, presumiblement, en tots els seus concerts hi haurà una intervenció escènica d’aquest grup prestigiós. I aquesta és precisament l’aposta de risc que ha fet l’orquestra vallesana: artista resident ho pot ser un compositor, un pianista, un cantant, però en tots aquests casos l’artista convidat s’integra en la música, s’hi afegeix i en forma part; és estrictament una col·laboració i sempre al servei de la música i amb la música com a protagonista. Tenir de residents una companyia de teatre obre una altra via, perquè els actors no formen part de la música: només la “decoren”, hi afegeixen significat visual –i això és interessant–, però amb un risc evident d’acabar competint amb la mateixa música, de manllevar-li el focus i l’atenció: en definitiva, de distreure el públic. Val a dir que les intervencions de Comediants als concerts de la Simfònica del Vallès estan sent, en línies generals, discretes i respectuoses, però potser precisament per això de vegades costa trobar-hi sentit i justificació. Insistim que cal buscar noves fórmules per presentar la música en concert, i que cal obrir-se a nous públics; i en aquest sentit és molt lloable l’esforç d’imaginació i d’innovació que fa l’Orquestra; però caldria preguntar-se si aquesta opció és eficaç i coherent, si realment aporta alguna cosa. Perquè, vistos el Requiem de Mozart de fa un parell de mesos, o aquest Requiem de Fauré que comentem, ens temem que haurem de continuar escoltant la música mentre personatges enigmàtics amb espelmetes a les mans entren i surten i es passegen erràticament per l’escenari mentre els músics toquen. I això, més que aportar alguna cosa nova, distreu. Que quedi clar que la presència d’aquests actors és subtil, elegant i no gens invasiva, i que l’attrezzo és discret i no entorpeix en absolut la feina dels músics; però són estímuls visuals més potents del que pot semblar, difícils de justificar i d’eficàcia dubtosa.

Ravel i Fauré eren els protagonistes d’aquest concert del cicle Simfònics al Palau que la Simfònica del Vallès va obrir amb Le tombeau de Couperin de Maurice Ravel, una deliciosa suite a l’estil antic composta durant la Primera Guerra Mundial en honor d’alguns amics de l’autor que van morir al front. Música melangiosa, plena de subtileses i coloracions, però amb un cert regust agredolç, que va mostrar el bon empastament sonor de l’Orquestra, i la qualitat tímbrica que està assolint darrerament. Durant l’execució de cada moviment, un actor pintor instal·lat al fons de l’escenari anava dibuixant el rostre dels amics homenatjats per Ravel en un llenç que, acabada la peça, una figura femenina vestida tota de negre, a l’estil de principi del segle XX i amb un barret greenaway, s’enduia de l’escenari: una al·legoria de la parca implacable, un xic naïf però eficaç. El pecat d’aquesta versió de Le tombeau… proposada pel titular de l’Orquestra, Rubén Gimeno –venial, però–, va ser el mateix que el del Requiem de Fauré que va sonar a la segona part: un evident desequilibri agògic, amb tempi poc coherents, els uns massa adormits i els altres amb certa sensació d’urgència, de neguit, de pressa, que en alguns passatges no va deixar respirar la música ni va permetre paladejar-la amb placidesa (com al “Minuet”), i en d’altres va provocar algun desajust rítmic (molt evident al “Rigaudon”). El so de l’Orquestra, però, va ser correcte i compacte, com el del Cor de Cambra del Palau, eficaç i precís en les seves intervencions tant a la Pavana de Fauré com al Requiem.

El baríton Josep-Ramon Olivé, recent guanyador d’un accèssit al cicle El Primer Palau, va cantar amb molt bon gust les dues intervencions que té al Requiem (“Ostias et preces” i “Libera me”), tot exhibint una veu polida i ben treballada; a més, Olivé té bona presència escènica i capacitat comunicativa, i cantar de memòria aquests fragments (o si més no, més alliberat de la partitura) hauria arrodonit la seva actuació. Maria Chapman, la jove cantaire del Cor Vivaldi, va assumir a la perfecció el delicat “Pie Jesu”, malgrat un lleu vibrat del tot sobrer, i el tempo perillosament lent que va imposar el director. L’emoció i l’extrema sensibilitat que destil·la el Requiem de Fauré, però, no van arribar a fer-se presents en aquest concert, en una versió freda, asèptica i poc commovedora.