IBERCAMERA. Cor Madrigal. Staatskapelle de Weimar. Elena Copons, Anna Alàs, Marc Sala i Enric Martínez-Castignani, solistes vocals. Dir.: Leopold Hager. Haydn: Simfonia núm. 104, Mozart: Requiem. L’AUDITORI. 13 DE MAIG DE 2013.
Per Xavier Chavarria
De vegades –més que no voldríem– als cicles i concerts de casa nostra trobem intèrprets estrangers, amb més o menys renom, que defrauden les expectatives que havien generat. I sovint ens preguntem per què s’ha d’anar a buscar intèrprets de fora, si a casa en tenim de tan bons o més. És bo i saludable portar músics i formacions foranis, obrir les portes a tot el que passa al món, veure què s’hi fa i com s’hi treballa, i fugir de l’endogàmia musical; però continuem arrossegant aquella rèmora de pensar sistemàticament que tot el que ve de fora és millor: i això ja no és així. No només perquè venir de Viena, Londres o Milà ja no és garantia de res (aquest cronista ha presenciat fiascos sonadíssims aixoplugats per aquestes etiquetes de presumpte prestigi), sinó sobretot perquè mai abans al nostre país no havíem tingut tanta quantitat de músics amb un nivell tan alt. I aquest concert que comentem, celebrat dilluns al vespre a l’Auditori de Barcelona, és una magnífica mostra d’aquesta realitat: l’Staatskapelle de Weimar, el Cor Madrigal de Barcelona i quatre solistes catalans: Elena Copons, Anna Alàs, Marc Sala i Enric Martínez-Castignani, es van unir sota la batuta de Leopold Hager per oferir una magnífica versió del Requiem de W. A. Mozart. Una interpretació d’un nivell molt remarcable, i amb moments francament brillants: res a envejar a la majoria de les versions que poden sonar per Europa. Més enllà del plaer sonor i del gaudi musical, la sensació en sentir aquest concert va ser també d’orgull i de satisfacció, i que algunes qüestions musicals fa temps que estan canviant en aquest país, i que potser tenim uns músics i uns intèrprets que no ens mereixem (bàsicament perquè molts d’ells han d’acabar marxant a l’estranger; allà on els valoren més i on troben més feina: com en tantes altres professions). És cert que molts agents musicals i programadors ja se n’han adonat, i han entès la inversió benèfica que suposa apostar per aquesta formidable generació de músics d’aquí, joves, ben formats i amb marge de creixement. Ara només cal que el públic hi perdi la por, deixi de banda prejudicis ancestrals i els valori com cal, sense condescendència però tampoc mirant-los de reüll pel sol fet de ser autòctons.
I també escau de comentar la curiosa coincidència (o potser no tant) que rebla aquesta reivindicació: només vint-i-quatre hores abans el Palau de la Música es va omplir de gom a gom per escoltar la Passió segons sant Joan de Bach amb un repartiment 100% autòcton; el resultat també va ser òptim.
I hem d’agrair profundament al cicle Ibercamera que tingui la convicció d’incloure aquests músics autòctons de nivell en un cicle de gran prestigi i farcit d’estrelles mediàtiques al costat de formacions de gran categoria i sota la batuta de directors eminents: la combinació no els desmereix gens ni mica.
La solvència extraordinària de l’Staatskapelle de Weimar va quedar ben palesa en la primera part del concert, amb la Simfonia núm. 104 de F. J. Haydn: poques vegades hem sentit la seva música tan elegant i equilibrada, amb un refinament sonor i una noblesa de fraseig que va vorejar la perfecció.
El plat fort del concert va arribar en la segona part, amb un Requiem de Mozart contingut però impecable. Tot i que les intervencions que Mozart els assigna en aquesta obra no els permet un gran lluïment (el cor és el protagonista absolut), el nivell dels solistes va ser òptim: hi van destacar les dues veus femenines, joves i en estat de gràcia: la soprano Elena Copons amb una veu àgil, plena de colors i molt expressiva, i la mezzo Anna Alàs, sòlida, amb un registre equilibrat i homogeni, i tímbricament molt ric. El tenor Marc Sala va mostrar una veu bonica, amb moltes possibilitats però un pèl rígida i de projecció deficient; i l’experimentat baríton Enric Martínez-Castignani va cantar amb l’aplom i la solvència a què ens té acostumats.
Però era el cor Madrigal qui tenia el paper més exigent i delicat de l’obra, i el va defensar amb una contundència admirable. La formació que lidera Mireia Barrera va mostrar potència i precisió en els fragments homofònics, agilitat i claredat en les fugues, un sorprenent ventall dinàmic i una afinació impecable que va arribar a un punt extàtic en el passatge “Voca me cum benedictis”, en què les veus femenines van brodar un so delicadíssim, estratosfèric: un dels moments sublims del concert. Només en alguns episodis puntuals (com al “Sanctus” o al “Rex tremendae”) es va trobar a faltar més musculatura i gruix sonor, una circumstància atribuïble a l’evident i incomprensible desequilibri entre el nombre de cantaires i el de músics de l’orquestra, que depassava la cinquantena. Leopold Hager va fer una lectura escolàstica i poc ambiciosa del gran testament musical de Mozart, una versió sense pathos però nítida i transparent, i que va plaure molt al nombrós públic que omplia de gom a gom l’Auditori de Barcelona.
