PALAU PIANO. András Schiff, piano. J. S. Bach: Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo, en Si bemoll Major, BWV 992. “Ricercar a tres” de L’ofrena musical. L. van Beethoven: Sonata núm. 26, en Mi bemoll major, op. 81a, “els Adeus”. Sonata núm. 32, en Do menor, op. 111. PALAU DE LA MÚSICA. 8 D’ABRIL DE 2021.
Quan es produeix un retorn com el de Sir András Schiff al Palau, la transcendència que assoleix un recital s’eleva fins a una dimensió interpretativa que mai deixarà indiferents els melòmans que hagin tingut l’ocasió de poder assistir-hi. I com s’esdevé amb les aparicions de Sokolov, un recital de Schiff al Palau ha passat a ser quelcom habitual, però no per això deixa de ser un fet excepcional de primer ordre que ens possibilita escoltar un dels artistes del teclat més aclamats del panorama internacional.
I Schiff, un pianista intel·ligent, que escruta els programes que presenta fins al més mínim detall, ha volgut en aquest any tan complex tornar al Palau amb un recital estructurat amb obres de Bach i Beethoven, amb unes partitures –Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo, en Si bemoll major, i la Sonata dels Adeus– que ambdós compositors germànics van escriure com a comiat amb esperança d’un retorn, i com a cloenda la Sonata núm. 32, la que posa punt final de manera antològica al cicle de Sonates del compositor de Bonn.
I Schiff va tornar a fer un d’aquells miracles interpretatius, aquella manera de tocar increïble en l’articulació, en la coherència, naturalitat i aprofundiment que sembla fàcil i en què hi ha dipositades dècades d’estudi i minuciositat en la tasca. De tothom és conegut que el seu Bach resulta paradigmàtic. Afronti les Goldberg, les Suites o aquest fastuós Caprici, la clarividència conceptual, aquell poder de discernir les veus, la màgia musical que transcendeix en el decurs de la interpretació, pouen en l’atmosfera bachiana més aprofundida, més clarivident. Schiff no només reprodueix l’obra: la reinterpreta amb lucidesa, tot dipositant el seu immens bagatge musical per cercar i trobar aquesta mística conceptual que sempre plana en les partitures de Bach. I va ser amb el “Ricercar a tres” quan la quinta essència bachiana va assolir el clímax interpretatiu amb un treball de les veus sobre el cèlebre tema de cromatismes descendents que ens va mostrar aquestes aptituds de les quals Schiff és un referent.
I què podem dir de Beethoven! Primer, una Sonata dels Adeus que en cercava la vessant més reflexiva, però sense abandonar tot el sentiment romàntic que es desprèn d’aquesta pàgina dedicada a l’arxiduc Rudolf. Schiff sap treure partit de la força i vehemència que desprenen les parts apassionades de la partitura amb uns atacs oberts, projectats en una àmplia dimensió sonora. Sap recalar en la vessant més sentida i nostàlgica, perseverar en la delicadesa…, però sempre essent fidel a un fil narratiu que mai defuig una coherència discursiva absoluta. De la mateixa manera, en el seu pas per la darrera de les Sonates de Beethoven, en què el tema amb variacions sempre esdevé el zenit d’un recital, el pianista hongarès va captivar-nos pel seu preciosisme en la claredat sonora, per la realització tècnica dels temuts trinats finals en ambdues mans, però per sobre de tot pel concepte narratiu, per entregar-se a l’obra i escrutar-hi tot l’essencial per fer emergir la música fins a la categoria del sublim.
Un Schiff colpidor per la seva manera de plantejar la narració del discurs, per la coherència del concepte, per la claredat en l’exposició, es va acomiadar d’un Palau entregat amb la sensibilitat que desprèn el tema de les Variacions Goldberg.
Imatge destacada: (c) Nicolas Brodard.
