FESTIVAL GREC 2016. Kibbutz Contemporary Dance Company. Coreografia, escenografia i il·luminació: Rami Be’er. Interpretació: Ben Bach, David Ben Simon, Anastasia Cheshun, Shani Cohen, Frida Dam Seidel, Niv Elbav, Nadaw Gal, Martín Harriague, SuJeong Kim, Ilya Nikourov, Hagar Shachal, Jim Hwan Seok, Olga Stetsyuk, Sedrig Verwoert i Megan Doheny. Música: Volcano Choire, Hildur Gudnadottir, Nine Inch Nails, Massive Attack, Murcof, Arnalds, Max Richter, Jóhann Jóhannsson, Ludovico Einaudi i Ophir Leibovitch. Vestuari: Rami Be’er i Maor Zabar. Disseny de so: Rami Be’er i Alex Claude. TEATRE GREC. 9 DE JULIOL DE 2016.
Per Clàudia Brufau
L’ovació al Teatre Grec va ser considerable: bona part del públic va arrencar a aplaudir dempeus. Divendres i dissabte la Kibbutz Contemporary Dance Company (KCDC) va actuar per primera vegada a Barcelona, dins del Grec Festival; If at all, l’espectacle que presentava al Teatre Grec era un dels plats forts del programa de dansa. Rami Be’er és el coreògraf de la peça i el director de la KCDC des del 1996, companyia en la qual es va formar com a ballarí sota la direcció de la fundadora, Yehudit Arnon, que es va instal·lar a Israel el 1948. En el mapa de la dansa contemporània és un indret que atreu molts ballarins, perquè és sinònim de fisicitat i talent. Un dels coreògrafs més innovadors, Ohad Naharin, dirigeix la Batsheva Dance Company a Tel Aviv. I la KCDC, que té molta presència al circuit internacional, compta amb un elenc internacional de ballarins d’una gran solvència tècnica i preparació física.
If at all se submergeix en el cercle per explorar l’individu en relació amb la comunitat; des dels cercles més petits als més amplis es pot arribar a interpretar el món. Rami Be’er celebra la vida en comú amb vuit dones i vuit homes. Entre dues parets negres que dissimulen la paret rocosa de l’escenari del Grec apareix una ballarina vestida amb tons foscos i, com si es tractés d’un ritual, doblega les cames profundament i, com si barregés una poció, mou els braços en cercles. Desapareix i es produeix un canvi brusc de música amb el qual entren a l’escenari vuit homes amb faldilles llargues i vaporoses. A partir de l’escena següent, la incursió de les ballarines i l’estructura de la peça esdevé previsible –una successió de solos, duets i ensemble que representen diferents relacions que tenim a la vida– amb una fisicitat atlètica que intenta parlar en un llenguatge tribal, però que se suspèn al limbo d’una dansa contemporània amb línies neoclàssiques ben neutre.
Mai no havia vist cap coreografia de Be’er en directe, però esperava sortir de l’espectacle amb una frase clavada a la ment i al cos. L’únic moment que semblava aconseguir aquesta sensació era quan els ballarins a l’uníson dibuixaven una mena de pas de vals que es repetia en cercles. Però la coreografia no em va hipnotitzar en cap passatge. Tampoc no ajuda a entrar al cercle del ritual el collage musical que abasta des del rock industrial de Nine Inch Nails, passant pel trip hop de Massive Attack, fins a la música postminimalista de Max Richter. Els espectadors habituals de dansa contemporània estem acostumats a les llistes eclèctiques de música, però en aquest cas la tria, que semblava basada a provocar contrastos, era desconcertant.
Ras i curt: la coreografia fa ús de ballarins amb molta elevació de cames, duets i solos habituals, un ventall musical eclèctic, veus en off enigmàtiques i una il·luminació amb tots els colors de l’arc de Sant Martí. La combinació proporcional d’aquests ingredients, més la tècnica i la passió amb què es lliuren els ballarins sobre l’escenari, crec que són els motius de l’èxit de la peça i l’entusiasme del públic. If at all flirteja amb el ritual i el sentiment de pertinença en una comunitat, però sembla com si Be’er s’hagués quedat a mig camí: li manca poètica –no construeix ni una sola imatge que no sigui de manual– i tampoc no mostra una corporalitat pròpia amb més ambició que la d’aixecar la cama fins a 180 graus.
