CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. CONCERT DE SANT ESTEVE. Cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català (Petits, Mitjans, Infantil, Cor de Noies i Cor Jove). Mercè Pi, Glòria Fernàndez, Glòria Coma, Buia Reixach, Esteve Nabona, directors. Orfeó Català. Josep Vila i Casañas, director. Laia Armengol, Josep Buforn, Pau Casan, Josep Surinyac, pianistes. David Malet, orgue. Diversos músics i col·laboradors. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE DESEMBRE DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
El tradicional Concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català sempre és il·lusionant. Es tracta –els qui hem format o formen part de la gran família que és l’Orfeó Català ho sabem– del concert més entranyable i, fins a cert punt, més important de tot l’any. Important, sobretot, des del punt de vista institucional. És la gran festa de l’Orfeó Català, aquell únic concert de tot l’any en què tots els cors que formen la formosa família que és avui dia l’Orfeó Català col·laboren plegats en un projecte comú.
Liderat pel director de l’Orfeó Català, Josep Vila i Casañas, tots els cors treballen en una direcció conjunta per fer d’aquest concert una idea cohesionada, tant a nivell musical com –element tan important també a hores d’ara– visual. I és que la televisió juga cada cop més un paper important en aquest concert d’ençà que TV3 l’ha inclòs en la seva franja de màxima audiència –un 26 de desembre a les 19 h i en directe no és poca cosa! Això té elements a favor del concert –per la possibilitat que dóna que tants milers de persones en puguin gaudir a través del televisor–, però també en contra, bàsicament per als que hi participen com a públic en directe. El ritme del concert el marca el ritme televisiu: el minutatge hi és essencial, no hi poden haver pràcticament estones mortes i els canvis i moviments entre peça i peça són a la màxima velocitat, fet que suposa un cert estrès per al públic present a la sala.
Al marge d’això, el visionat posterior del concert en el resultat televisiu és de gran nivell visual, tal com posen de manifest les nombroses preses visuals des de diferents punts de vista de la sala, combinades amb elements pregravats que al públic present li passen totalment desapercebuts, malgrat resultar alhora innecessaris per gaudir al complet del concert en viu, per bé que atractius per als espectadors a través de les ones.
El Concert de Sant Esteve 2015 comptava amb diferents elements que el feien especial. El primer de tots, i el més evident, el tema escollit: la màgia. Un tema tan eteri com difícil de traslladar en l’art combinatòria de música i imatge. Cal tenir en compte que la màgia juga, essencialment, amb l’il·lusionisme visual, mentre que la música ho fa amb l’il·lusionisme acústic. Per tal de cohesionar tots dos tipus d’il·lusionisme, l’Orfeó Català comptà amb la col·laboració d’un expert en il·lusionisme: el Mag Lari, el qual, tot i no ser-hi present en directe, fou una presència constant al llarg de tot el concert gràcies a les seves aportacions en forma de jocs visuals que ajudaren a arrodonir algunes intervencions musicals, com també a través dels fragments pregravats que van ser emesos per televisió, en els quals es veia un Mag Lari a tall de coach dels diversos cors de la casa. En conjunt, una sèrie de gags de poca volada visual però efectius des del punt de vista argumental, que dotaren de més cohesió el programa que la que potser es va gaudir en directe.
El segon element especial d’aquest Concert de Sant Esteve era el fet de ser el darrer concert dirigit pel titular de la formació fins al proper estiu, Josep Vila i Casañas, després d’haver-ho fet al llarg de divuit anys; uns anys, cal dir-ho, en què la institució ha viscut notables canvis que l’han portat a un esplèndid estat de forma actualment.
Aquest fet, que potser passava desapercebut per a alguns membres de l’audiència –i segurament per a gran part del públic televisiu–, no hi passà per als membres de l’Orfeó Català i de la resta de cors de la casa, que van agombolar el mestre en aquest moment tan especial.
A nivell musical, el concert transcorregué a través del gran repertori musical, tant català com internacional, i va tenir grans moments, com un triomfal inici amb el tradicional Joia en el món de Lowell Mason amb arranjaments de Jordi Bello. El preciós Ave Maria d’Anselm Ferrer donà pas al protagonisme català, amb una gran presència de nadales tradicionals en interessants harmonitzacions de compositors catalans, com Les dotze van tocant (Josep Vila i Casañas), Nit de vetlla (Ernest Cervera), Oració d’anar-se’n al llit (Ricard Lamote de Grignon), Els àngels de la Glòria (Manuel Oltra), Tres nadales per als tres Reis d’Orient (Xavier Pastrana) i Cantem al xiquet (Josep R. Gil-Tàrrega).
Les actuacions més lluïdes de la vetllada van ser les del Cor de Noies de l’Orfeó Català que dirigeix Buia Reixach –en esplèndid moment de forma vocal– interpretant la ja esmentada Nit de vetlla d’Ernest Cervera, una intensa i difícil Aglepta d’Arne Mellnäs –que oferí un dels moments visuals més espectaculars del concert– i una bella Tomorrow shall be my dancing day de John Rutter, previ a l’espectacular so conjunt d’aquest cor i el Cor Jove de l’Orfeó Català, que, sota la direcció d’Esteve Nabona, interpretaren l’inici del Magnificat del mateix compositor anglès, en una versió brillant i lluïda. L’elasticitat vocal d’aquest darrer cor, el Jove, es va poder apreciar en la difícil Calme des nuits de Camille Saint-Saëns, en què el Cor Jove es plegà amb ductilitat a la delicadesa de l’obra, i exultà, tot seguit, en la coneguda Marxa dels reis de Joseph Canteloube, de tema popular provençal ben conegut de tots per la seva presència en L’Arlessienne de Bizet.
L’Orfeó Català, al seu torn, s’atreví amb el difícil Les cris des bergers de Bernat Vivancos, que comptà com a solista amb l’excel·lent intervenció del baríton Daniel Morales, del Cor de Cambra del Palau, i la puntual aportació de la soprano Brenda Mau. El Cor Infantil es lluí amb la bonica Adiemus de Karl Jenkins i el concert finalitzà amb un exultant “Worthy is the Lamb”, final de l’oratori El Messies de Händel, abans de cloure tots plegats el concert amb El cant de la Senyera, himne de l’Orfeó Català, i dues nadales tradicionals, Santa Nit i El Noi de la Mare, corejades, com ja ve sent habitual, i cada any amb més bon nivell, pel públic. Cal fer esment també de les fanfares compostes per Jordi Bello per ser interpretades –tot evocant l’esperit de Bayreuth, tan del gust modernista dels primers anys del Palau– abans de l’inici del concert, i la seva obra instrumental Cançons, neules i torrons; un interludi senzill però lluït enmig de l’esperit coral general del concert. També és de rigor esmentar la professionalitat de tots els pianistes i instrumentistes que hi intervingueren, començant pels pianistes respectius dels cors (Laia Armengol, Josep Buforn, Pau Casan i Josep Surinyac), la bona actuació de l’organista David Malet i les intervencions instrumentals –algunes de membres dels mateixos cors, com la flautista Marta Camón, o les violoncel·listes Martin Arqués i Alessandra Gallo– i el bon conjunt de vent metall format per Carlos Bosch i Adrián Moscardo (trompeta), Joan Domènech (tuba), Gaspar Montesinos (trombó) i David Rosell (trompa), completats per la intensa actuació del percussionista Marc Cabero.
En conjunt, un concert de màgia i comiats que recuperà l’esperit més original del Concert de Sant Esteve, amb protagonisme de les nadales tradicionals i en què la màgia vingué donada, sobretot, per la il·lusió dels seus participants, que es traspuava en cada intervenció musical. Només resta agrair a Josep Vila i Casañas la il·lusió posada en aquest concert tan especial al llarg d’aquests anys i desitjar-li el millor, com a tots els nostres lectors, pel nou any 2016.
