SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Andrè Schuen, baríton. Daniel Heide, piano. Cançons de Brahms i Mahler. CANÒNICA DE SANTA MARIA (VILABERTRAN). 23 D’AGOST DE 2024.
Una de les moltes coses bones que té la Schubertíada de Vilabertran és la de saber fidelitzar cantants joves quan ja han despuntat però encara no són noms que el públic reconegui. El cas més paradigmàtic és el del baríton Matthias Goerne, però no és l’únic. Ara està passant amb el també baríton Andrè Schuen. Va debutar a Vilabertran el 2018 i de llavors ençà no ha faltat mai a la cita empordanesa, sempre amb el pianista Daniel Heide. Avui el cantant és a les cartelleres dels grans auditoris i teatres d’òpera, de Múnic a Londres, de Milà a Viena.
Enrere queden els programes dels cicles canònics de lied que el baríton havia interpretat en edicions passades de la Schubertíada. Ara Schuen explora repertoris més agosarats, que no vol dir més fàcils o més difícils. Són repertoris que cronològicament van més enllà del romanticisme de Robert Schumann o Franz Schubert, amb l’obra de Gustav Mahler sempre al centre. Schuen afronta aquest repertori amb una gran maduresa vocal, un timbre radiant, vellut tant als greus com als aguts, que mai són tibants, una potència que el porta des del clam més dolorós fins a uns pianíssims aguantats amb un fiato que no defalleix. Tot plegat amb un cant elegant sense ostentacions innecessàries però amb una capacitat expressiva enorme. Això és el que va desplegar a la Canònica de Vilabertran.
El programa ofert combinava de manera molt intel·ligent Brahms i Mahler. Un compositor marcava el final d’una època musical i l’altre en començava una de nova. El passat i el futur. Tanmateix, un tret comú aplegava les cançons de l’un i l’altre: la mort. El recital va començar amb Vier ernste Gesänge (Quatre cançons serioses), tan serioses que el text de les tres primeres prové de l’Eclesiastès bíblic, i el de la darrera, de Corintis del Nou Testament. Un Brahms madur les va compondre quan tot al voltant seu s’extingia. Clara Wieck, el seu amor, malalta, moriria el 1896 i el compositor se n’aniria el mateix any d’escriure aquestes cançons, el 1897. “Oh mort, que n’ets d’amargant!”, diu una de les cançons, que és un crit agre però també un desig de mort, i Schuen va fer arribar aquest crit a un públic que ja li és ben fidel.
La primera part del recital va acabar amb Mahler, el mateix compositor amb què Schuen va començar la segona. En total, era una selecció de vuit cançons de Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut), un recull de contes al qual el compositor recorreria tantes vegades i en què sempre aleteja la mort, ja sigui al camp de batalla, al cementiri o a la presó. A Revelge (Diana), Schuen va imprimir el to marcial que reclama la peça i el piano de Heide va tenir ampli espai al bell mig de la cançó. A Lied des Verfolgten in Turm (Cançó del presoner a la torre), el baríton va saber diferenciar el diàleg que mantenen el presoner i la noia. I a Der Schildwache Nachtlied (Cançó nocturna del sentinella), el teixit entre veu i piano va vorejar l’excel·lència per acabar amb un acord pianístic contundent després del crit final. La darrera cançó de Mahler va ser Urlicht (Llum primigènia), la mateixa que el compositor faria servir al quart moviment de la seva Segona Simfonia. Schuen la va interpretar de manera molt interioritzada. Va ser poesia en l’estat més pur.
En el darrer apartat del recital dominaren cançons breus de Brahms en què, d’una manera o altra, a totes traspua la mort, com Verzagen (Descoratjament), Lerchengesang (El cant de l’alosa), o Mondeschein (Clar de lluna), per acabar amb un energètic, però trist, Entführung (Rapte). Schuen i Heide van mantenir el públic gairebé levitant. Els dos intèrprets van agrair els repetits aplaudiments amb la interpretació d’un lied de Brahms, Da unten im Tale (Allà baix a la vall). Cal esperar que Schuen mantingui la fidelitat a Vilabertran.
Imatge destacada: (c) Sílvia Pujalte.
